humus

Belette surt del taxi.

El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.

Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.

Belette prem el timbre.

Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?

N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint

Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.

N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!

humus

Belette deixa la fotografia damunt la taula.

Les impressions que l'han recorreguda des de l'entrada

fins al menjador, passant per la porta vidriera de colors,

el sofà entapissat de temps

la taula acrílica, el llum de peu

les cortines estampades amb franges de tons verds

el moble de calaixos de fusta lacada

la tv Panasonic amb antena doble

no l'han afectada tant com l'olor de resclum

a robes tacades i arnades i ombrejades i humides

o la foto que s'ha trobat just obrir el primer calaix.

Madò Constança se la mira.

Sembla s'onclo de ta mare, diu.

El del bigoti. Un pintor de paisatges, diabètic, que va quedar-se cec.

Diu madò que va morir en un asil de Barcelona.

A Belette li sobrevé un llamp ocult

un esqueixall d'origen incert.

Es desconeix.

humus

Belette fica la clau i fa dues voltes al pany.
Gira bé, oliosament, com si no fes 15 anys
que la casa és tancada.

En va marxar quan en tenia 12.
Amb el pare vidu que volia oblidar
se'n van anar a viure a Ciutat.

Fins els 17, encara es deixava caure per casa
Belette sola, quan anava a So na Freya
a veure en Tedi, madò Constança
i madò Bet de Son Asgard, qui li contava les darreres
notícies de Charles.

Però en començar la universitat
va viatjar a la península, amb en Tedi,
i ja no hi va tornar més.
D'això ja en feia 15 anys.

Alça l'interruptor general del quadre de llums
i encén la làmpada del sostre del passadís.
Al prestatge retro blau elèctric i metàl.lic
encara hi ha la mateixa fotografia: una d'estudi
amb el seu pare la mare i una Belette miniatura
a la falda d'ella, amb els braços alçats i somrient
com si volgués atrapar l'objectiu.
El mateix cendrer metàl.lic de fa 30 anys.
El mateix gerro de vidre glaçat, sense les flors.
Les mateixes rajoles per on corrien els seus peus descalços.
Les mateixes cortines de fibra de coco recollides al costat de l'entrada.
Voldria sortir ara mateix d'allà dins.
Però no ho fa.
Es descalça.
El terra és glaçat.

humus

Belette és al llit.

Plou i li fa mandra llevar-se.

Sent madò que tanca una porta i s'allunya
pel passadís arrossegant els peus, tus

Les hores, a partir d'ahir al migdia, passen amb comptagotes.

L'aventura de trobar la cova, i endinsar-se fins al fons del pou
va ser tan intensa d'emocions que la resta d'accions i estones
han estat com la lectura d'un infant que aprèn a llegir: lletra per lletra
pausa per pausa, minut per minut.

Belette té la sensació que no entendrà absolutament res
fins que no acabi el paràgraf d'aquesta espera absurda.

humus

aquest matí Belette ha anat a passejar

ha recorregut un bon tram de camí
i s'ha assegut al graó del poal

la boca del pou és tancada
amb una xapa de ferro rovellat

ahir vesprada, madò Constança li va explicar
que segons diu la llegenda local
en el pou que s'amaga al pinar de la Goja
hi vivia el diable. Els més adinerats d'Estellencs
havien de posar cada mes uns doblers al poal
i fer-los baixar a l'aigua, si es volia que tot l'any
fos de bons conreus i riquesa.
La goja del pou recollia els diners
per dar-los al seu mestre, que vivia
uns metres sota terra, i aquest portava pluges
i mantenia el sòl fèrtil, que no calia fer guaret.

Belette no coneixia la llegenda
però encara recorda on es troba l'entrada
de la cova que duu al fons del pou.

S'aixeca del graó
i s'endinsa pel pinar fins que la perdem de vista.

humus

Belette seu al menjador,
els porticons de les finestres
eviten la calor del sol de la tarda,
apuntala la barbeta damunt la taula
i amb un dit fa córrer lentament
per la superfície de la fusta lacada
les claus de casa seva.

Tedi ha anat a passar uns dies
a ca uns parents de Ciutat
que feia temps que no veia.

Madò Constança planxa un davantal.
Sua.

Bragues plegades, mitjons aplegats en munt,
dues camises de Tedi, tres pantalons (dos texans i un de cotó cru)
samarretes de màniga curta, jerseis de llarga,
unes mitges de niló, tovallons, davantals i draps de cuina.

Una ratxa de sol entresurt pel finestró mig clos
en biaix i definidament
refinadament passa per damunt d'un potos
atravessa un gerro de cristall tallat
i es deixa caure en el marbre blanc
que s'enlluenteix miraculosament.

Belette es frega l'ull esquerre.

humus

Belette diu que no pot.
Que és una covarda, que les coses, ara
almenys ara, estan quietes i tranquil.les.

Tota la vida escrivint per desfer la memòria
creant esferes de realitat per encoixinar els records
i ara he de topar-m'hi de cap i amb tota la meva còrpora?

Madò Constança li diu que pensi el dia aquell
que el seu pare la va tirar al safareig,
perquè aprengués a nedar.

Em pensava que em moria, diu Belette. Ho tinc ben present,
quan hi penso encara el maleeixo. Recordo l'angoixa
que em produïren els nenúfars, era una marreca!,
amb prou feines tenia tres anys. El meu pare era un brut
i no escoltava mai, tirava pel dret sense tenir en compte ningú
ni els meus plors no servien per afluixar-lo.
A més, no vaig aprendre a nedar al safareig, sinó al mar.
I va ser la mare qui me'n va ensenyar.

Però madò diu que no hi està d'acord, que un cop a l'aigua
va deixar de plorar, que se'n recorda perfectament
de com la nena esbufegava,
no, tenies cinc anys,
i feia anar braços i cames, i no s'ofegava pas,
a més, hi havia tota una gernació pendent d'ella,
la mare, no.
La mare patia i s'havia amagat rere el cobert.

dolines digitals

humus

la casa és freda, glaçada
a les fosques, no hi ha llum

el sol esmorteït pràcticament no entra per la porta

Belette es queda palplantada al llindar

veu amb la ment tota l'estructura de la planta
la disposició de les habitacions
els mobles, els objectes que recorda

sap que hi és tot plegat, com abans
no gosa fer cap més pas