humus

En Tià Batle i en Roc des Trull hi duien noies,
a la Sala dels Robins.

N'Antònia s'escura la gola i es frega el canell.
Belette fa un glop de la tisana mentolada.

Damunt la taula hi ha un penjoll de fusta treballada.
És una dona d'aparença primitiva,
amb unes mamelles grosses i el cul rodó.
És massa gros per dur-ho penjat d'enlloc.

Li ho va fer en Roc des Trull,
eren amants, amb n'Antònia,
però de classes diferents
i irreconciliables.
Un pecat.
O dos.
Sí.

Belette pregunta, per què?

N'Antònia s'agafa el dit polze per marcar: u.
Ser de classes diferents no era un pecat, és clar.
A casa, que eren molt religiosos,
ens ensenyaven a ser amables amb els pobres,
a ser caritatius, benèfics i bondadosos,
però cadascú a casa seva i amb els seus i fins a un límit.
Quan em veien parlar massa amb en Roc,
al mercat, al carrer, o des del balcó posterior de casa,
em castigaven i em donaven lliçons morals sobre l'enveja
perquè deien que la família des Trull eren molt gasius, molt,
i jo, l'únic que provocava amb aquell comportament
era despertar-los l'enveja, i això em convertia, a mi,
de retruc, en una provocadora, tan pecadora com ell.
Quan vaig fer els quinze anys em van prometre
amb n'Agustí Estellencs.
N'Antònia s'agafa el dit índex per marcar: dos.
En Roc era l'únic home a qui jo estimava, per tant
ens van obligar a ser amants. Va riure fluixet.
Ens vèiem amb en Roc d'amagat. Al poal d'Estellencs.
A vegades en Tià també hi era, ell i alguna amiga seva.
Hi fèiem unes festes... quins temps, aquells.
Era l'únic lloc on ens podíem banyar nus.
Allà vam aprendre dels cossos,
vam desfer-nos dels tabús de l'exterior.

Abans, va dir n'Antònia posant-se la mà a la boca
fent mampara per a les paraules que estaven a punt
d'escapar-se, indecorosament, a través dels seus ullets petits,
abans ens havíem d'amagar per fer-nos petons amb llengua.

N'Antònia va agafar el penjoll de fusta tallada.

Al poal d'Estellencs, va dir a poc a poc, vam descobrir-nos les ànimes.

humus

Belette té aquell dia gravat a la pell.

Li recorre el cos el record,
i li deixa un calfred al seu pas
s'abraça.

Al full del davant hi té dibuixada
una xarxa de figures geomètriques
als vèrtexs de les quals hi ha apuntat
coses com ara: Vulcà, turquesa,
Les enfants terribles.

Aquesta tarda anirà a veure n'Antònia
perquè li expliqui coses del seu onclo en Tià Batle.
Li agrada les coses que li conta amb veu de menta
aquesta doneta de pell fresca i memòria arrugada.

Madò Constança surt a fora a la terrassa,
tens fred?, li diu, el cel s'ha encapotat de sobte.
Una mica, tu saps, on li va començar el càncer
a la mare?, pregunta Belette amb el bolígraf a la mà.
Ai fieta. Madò Constança mou el cap a banda i banda.
Agafaràs costipat fort, ve Tramuntana...
De seguida entro.
Apunta a un dels vèrtexs: pneumònia.

humus

Belette va esperar i esperar, en silenci.

Mentre esperava dibuixava amb el dit
figures geomètriques a la sorra
asseguda al terra damunt una pedra
les esborrava amb la mà,
i s'espolsava el palmell a la faldilla verda.

Quan Charles va aturar-se de pintar
va dir en veu alta: necessit un descans
i somrient a Belette: anem a banyar-nos?

Al cap de mitja hora ja eren dins el pou
nus i enriolats. Però l'aigua freda,
era tan gelada que insensibilitzava els dits
i Belette, corglaçada perquè no veia el fons,
negre de nit i de no-res o cau
de serps i monstres llefiscosos
va voler sortir mentre Charles
feia quatre braçades.

Abraça'm, li va demanar Charles
abans que Belette posés el peu al graó
agafant-la per l'espatlla amb la darrera
embranzida.

I ella el va abraçar.

Dins els seus braços l'aigua no era tan freda.
Charles respirava fort, i Belette li ensumava el coll
de pell adulta, sal de suor, pessics de mineral,
fortor neta de greix. Li va fer un mossec suau.

Charles la premia contra el pit. El cor li colpejava
i enviava sang calenta a totes les puntes i racons.
Dret al graó submergit, aguantava Belette
que no tocava a terra.

Charles li va fer un petó a la galta i digué:
sortim?

humus

Belette va sortir de casa
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.

Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.

A buscar en Tedi, va respondre.

El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.

Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?

Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.

Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.

Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.

Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.

Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...

Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.

humus

Tres vegades Belette va anar amb Charles
al poal d'Estellencs.

La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.

La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.

La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.

La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.

humus

Belette va arribar a la conclusió
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.

Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.

Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.

Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.


I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.

Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.

humus

Belette recorda que el cos de Charles

la primera volta que el va veure

li va semblar el cos musculós i entendrit

de Vulcà, en un quadre que li va causar

forta impressió al seu temps.

Obre la porta del despatx del seu pare

i encén el llum, i la llum s'enclasta a la vidriera

de la biblioteca al llarg del pany de paret frontal.

A l'escriptori tot continua en el seu ordre metòdic,

el tallapapers alineat amb el suport del calendari,

Belette s'hi acosta i mira: 3 diciembre 1986.

San Francisco Javier. Res escrit.

A la tauleta de lectura hi ha un volum:

El gallo de oro, Juan Rulfo.

De la làmpada que no l'il.lumina en penja

un mòbil que va fer Belette amb paper de plata

per un aniversari del seu pare,

i al coixí de la butaca de lectura encara hi ha

la taca de tinta accidental que va fer Tedi

el dia que amb Belette es barallaven per la Montblanc,

taca que, després d'una bona esbroncada,

va posar punt i final als jocs del despatx.

Belette s'acosta a un prestatge sense vidriera

i agafa un enorme volum:

Historia general del Arte.

Passa pàgines recobrant un seguit de primeres il.lustracions

fins la impressió definitiva

La visita de Venus a Vulcano, de Boucher.

El cos de Charles.

La goja.

L'infern.