humus

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.

humus

Sabies que la Sala dels Robins
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.

Idò?

Per la llegenda.

Quina llegenda.

La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.

Robin Hood?

I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.

No entenc res, Belette.

Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?

A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.

Genial!

Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.

Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.

Adéu.

humus

Belette ha sortit a caminar fins al Poal d'Estellencs.

S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.

Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.

Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.

Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.

humus

Belette s'ho mira de lluny.

En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.

Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.

A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.

Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.

El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.

En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.

Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.

N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.

Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.

Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.

humus

Belette ha sortit a passejar
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge

el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar

treu de la bossa el bloc

no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.

això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri

aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.

humus

Madò Constança diu que ja t'ho vaig dir,
parla'n amb n'Antònia

Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.

Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.

Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.

humus

Belette surt del taxi.

El taxista, el fill d'en Tomeu, també baixa des cotxo
fa un cop de porta i diu: t'espero a ca na Magdalena,
i se n'entra al bar del costat.

Belette es mira el portal
de dalt
a baix i de baix
a dalt
1794 gravat en la pedra
la petita finestra reixada al batent dret de la porta el número 3
el forat negre d'un pany enorme de clau antiga
el pany modern amb metall nou i brillant el timbre elèctric
un pas de gats tapat amb fullola.

Belette prem el timbre.

Al cap d'uns segons li obre n'Antònia,
és que estava a punt de sortir.
Sóc Belette, em recorda?

N'Antònia és la tia àvia de na Joana de ca n'Estellencs.
És la dona més sàvia que Belette ha conegut mai.
Na Maria Antònia, que volia el nom a mitges,
somriu i diu: és clar que t'he conegut,
no has canviat pas tant, mossa
la fa entrar, però Belette diu que no, gràcies
només li volia ensenyar
treu la fotografia de dins la bossa que du penjada
per si me'n pot dir alguna cosa.
Mem. Vatua! Són en Tià Batle i en Roc des Trull!
i es posa a riure: se li formen llàgrimes als ulls
sona el mòbil de Belette. Un missatge.
Se'ls eixuga amb el dors arrugat de la mà
ai, perdona fieta... aquest és ets germà de na Graciela
sa teva àvia materna.
El coneixíeu, vós?
I n'Antònia assenteix amb la mirada, el cap i el somriure
damunt la foto color sèpia, una estona, i va assentint

Belette agafa el mòbil per consultar el missatge
que no sigui de Tedi o madò Constança
no: és un missatge de Venetia. Aràlia ja no és a Kioto.

N'Antònia es clava bé l'agulla de pit
que li subjecta el coll obert de la camisa negra
passa a casa fieta, ens prendrem una tisana,
d'on l'has treta sa foto? saps quant de temps fa?
idò me fa joventut!, s'atura, es gira i agafa Belette pel braç:
escriguera!, diu, me fa escriguera!