humus

Belette va sortir de casa
amb el vell volum d'art sota el braç.
Quan baixava les escales de la terrassa
va sentir el crit del seu pare On vas?
des de la porta d'entrada, apartant les cortines
i traient el cap amb una expressió
que no es veia del tot.

Belette no sabia si dir-li una mentida.
Sabia que quan el pare arrufava les celles
més valia no mentir, enfrontar-s'hi amb la veritat
als palmells ben oberts. Però ara no li veia la cara.

A buscar en Tedi, va respondre.

El seu pare va fer una afirmació amb el cap
i va tornar a entrar a dins.

Belette hagué de fer una marrada per si de cas
el pare la mirava des de la finestra del menjador.
Va enfilar les escales de ca en Tedi, va picar a la porta.
Va entrar i digué: oi que puc sortir per la cuina?

Va córrer fins el mur de Son Asgard,
amb l'enorme volum suant sota l'aixella.
Allà, en un ressort de pedra Charles hi apuntalava el cul
cara a mar, davant una petita tela que atacava amb pinzell prim.

Belette va obrir la pàgina i li ensenyà la il.lustració
dins el capítol d'art barroc.

Visita de Venus a Vulcà, digué Charles, i continuà pintant.

Belette no ho va entendre, però no va dir res
perquè quan Charles pintava ningú no podia dir res.

Va repassar la il.lustració de tons infernals
els objectes forjats, que s'embolicaven
morbosament indistingibles,
eren d'una fetilleria tècnica que encisava
i aquell bes al pit...

Belette va tocar-se un pit, tes com una pometa.

humus

Tres vegades Belette va anar amb Charles
al poal d'Estellencs.

La primera, el dia que va veure la goja.
Charles li va ensenyar la Sala dels Robins
però no es van banyar.

La segona, el dia que es van banyar,
amb Charles, sols i nus, i ella va poder veure
entre sorpresa i excitada, la força d'una erecció.

La tercera, el vespre que van trobar-s'hi
Charles i Belette i el Recordador.

La quarta, hagués estat també una festa
si el pare de Belette no s'hagués interposat a mig camí
i no hagués pres la noia del braç per arrossegar-la fins a casa.

humus

Belette va arribar a la conclusió
que l'infern no devia ser tan dolent com diuen.

Feia tres dies que havia arribat na Joana de Londres.
El tercer dia Belette la va anar a buscar a ple migdia
l'hora que els grans feien la sesta. Va picar a la porta
de la seva habitació: entra!
Na Joana s'estava emprovant roba i ara es pentinava
la frondosa cabellera negra, amb un recollit al clatell
He d'anar a Ciutat, ens han convidat a un vernissage,
ara es posava la faldilla prisada verd poma
i es soltava la melena i s'estarrufava tota i es calçava
els mocasins negres sobre uns mitjonets blancs.

Belette!, va cridar de sobte.
Belette va mirar-li l'expressió del rostre que passava
de la contracció temorenca a la distensió malèvola.
Na Joana va somriure i digué: I tu, ja ets pecadora?
Belette, asseguda als peus del llit, no ho va entendre.
Diu Sister Mary que les nenes, a la nostra edat,
ens convertim en pecadores. Que som l'esca del pecat
i que fem perdre la xaveta als homes
quan ens arriba la sang. Se li dibuixa un regalim
roig intens al llarg de la cuixa, pel panxell fins el mitjó blanc.

Na Joana li va explicar que Sister Mary estava obsessionada
amb els genolls de les nenes de l'internat, que no tolerava
veure'ls descoberts i quan s'asseien, sobretot,
els havien de mantenir ben juntets.
Si t'oblidaves d'una de les seves normes, com per exemple,
caminar recta i encarcarada i sense remenar el cul,
se t'enduia al despatx i el primer que et preguntava era
si ja eres una dona. I tot això ho explicava eixugant-se
amb la punta d'un mocador la sang que li baixava per la cama
i dient que segons Sister Mary les dones duem l'infern a dins.


I tu, ja dus l'infern a dins?, va insistir na Joana.
A Belette li va sobrevenir una calrada, Encara no.

Però a Belette se li mesclava la tarda d'ahir,
i el cos de Charles i les rialles del Recordador, i el bany,
i aquella festa de llum i alegria tots tres nus, arreplegats
a la deu subterrània del pou, amb el quadre de Boucher
tan roig, tan intens, i amb aquella dona seductora i maternal
i aquell seguit d'ànimes petites, i la sang de na Joana
i la seva obsessió amb l'infern, que veia diables pertot
veia diables a les pedres de la terrassa, i ara a sobre
li mostrava la sang, la sang que ella encara no tenia.

humus

Belette recorda que el cos de Charles

la primera volta que el va veure

li va semblar el cos musculós i entendrit

de Vulcà, en un quadre que li va causar

forta impressió al seu temps.

Obre la porta del despatx del seu pare

i encén el llum, i la llum s'enclasta a la vidriera

de la biblioteca al llarg del pany de paret frontal.

A l'escriptori tot continua en el seu ordre metòdic,

el tallapapers alineat amb el suport del calendari,

Belette s'hi acosta i mira: 3 diciembre 1986.

San Francisco Javier. Res escrit.

A la tauleta de lectura hi ha un volum:

El gallo de oro, Juan Rulfo.

De la làmpada que no l'il.lumina en penja

un mòbil que va fer Belette amb paper de plata

per un aniversari del seu pare,

i al coixí de la butaca de lectura encara hi ha

la taca de tinta accidental que va fer Tedi

el dia que amb Belette es barallaven per la Montblanc,

taca que, després d'una bona esbroncada,

va posar punt i final als jocs del despatx.

Belette s'acosta a un prestatge sense vidriera

i agafa un enorme volum:

Historia general del Arte.

Passa pàgines recobrant un seguit de primeres il.lustracions

fins la impressió definitiva

La visita de Venus a Vulcano, de Boucher.

El cos de Charles.

La goja.

L'infern.

humus

Si Tedi hi fos, parlarien
de la naturalesa de les impressions.

No vol preguntar-li a madò Constança
on van a parar aquells primers gravats
de l'ànima ingènua, lliure i fresca,
remodelats, apallissats, pels raonaments
majors d'arquitectura voltaica.

Quan Belette tenia 12 anys
estava convençuda d'haver vist una goja.

Ja li podia dir sa mare que les goges no existien.
Ja podia insistir Charles que els riures
que van sentir al poal d'Estellencs eren
d'uns amics que l'esperaven.
Ja li podia remarcar son pare que sisplau
no siguis tan ingènua.
Belette, encara ara, apunta que en algun lloc
van a parar les primeres impressions
i que aquell dia, el primer dia que va ser
a la Sala dels Robins, amb Charles,
ella havia vist una goja.

Eren aquí, va dir Charles, m'esperaven,
i es va descalçar les sabates per sucar els peus
a la deu d'aigua de mirallets,
però deuen haver escapolit quan t'han vist
mirant dins el pou. No els vaig avisar
que vindria acompanyat, i els nostres encontres
són sagrats. Els ho hauria d'haver dit.

No era una goja?
I ca!, devia ser Aràlia.

Belette pregunta a madò Constança
on van a parar les primeres impressions.
Idò, les primeres són les bones!
Refia't dets atres i pobre seràs.

humus

Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.

Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.

Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.

Belette recorda aquell dia perfectament.

Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.

Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.

A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.

Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.

Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.

Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...

humus

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.