humus

Charles l'esperava per anar al Poal d'Estellencs
a la cruïlla que trenca el camí de Son Asgard
i tira vers
però va anar tirant,
perquè Belette no arribava.

Feia tard.
Ja era al pou, quan la va veure venir,
corrents i esbufegant i alleugerida
amb un vestit de platja fins sota els genolls,
descalça, amb les sandàlies a una mà
i amb l'altra subjectant-se les ulleres de sol
negres sense vidres, a manera de diadema.

Va asseure's al graó per respirar. Va somriure
i es va posar les sandàlies als peus
i les ulleres al nas, amb una soltesa
senzilla i audaç i desposseïda d'importància
que va fascinar Charles, el va atordir
com el deixava a vegades el plaer de degustar
sexe, alcohol, xocolata o LSD.

Belette recorda aquell dia perfectament.

Feia tard.
Just a la cruïlla va treure's les sandàlies
per poder córrer més, tement que Charles
no se li escapés. El va veure en arribar al pou. Va seure
va espolsar-se les plantes dels peus per treure's
aquelles puntes de pedres clavades a la pell
i que li feien tant de mal, però la felicitat era forta
perquè Charles l'havia esperat. El seu Charles!,
que li volia ensenyar un secret.

Aleshores van sentir unes rialles.
L'eclosió d'unes rialles que reverberaven
que tocaven les pedres i travessaven
els sòlids i els humors dels cossos.

A Belette se li va clavar una agudesa de gelosia.
Charles, amb ull clínic, va dir-li: aboca't al pou.
I ella va alçar-se i va mirar per la boca rodona i freda
que encara no havien silenciat amb cap xapa de ferro.

Al fons, enmig de les aigües excitades
i un xipolleig de misteri,
va veure aparèixer un rostre de dona.

Belette va abocar-se més indiscreta i amorosa,
el rostre va enfonsar-se i un cos blanc i nu
va diluir-se fins desaparèixer en la foscor.

Belette va mirar-se Charles amb candor i digué:
acab de veure la goja...

humus

A la sala dels Robins?
No ho sé. Jo sols he arribat a un lloc
ple d'espases i llances i cagades de cafè.

Belette se'l mira esguardant resposta
amb les seves ulleres de sol sense vidres.

Doncs no has vist el millor.
Hi ha una sala subterrània amb un llac.
Quan el sol és de migdia entra amb cop fort
pel pou i il.lumina la sala amb un esclat de llum
que xopa les pedres.
És tot un espectacle, a les parets s'encenen
amb els reflexos que fa el bellugueig de l'aigua
durant uns segons, espurnes vermelles.

Espurnes vermelles? Robins?

Ui, si fossin robins ja no hi serien. No.
Crec que és quars vermell. Però sí, és clar
per això se'n diu la sala dels Robins.

Doncs la mare explica que al Poal
fa temps s'hi va trobar un tresor dels moros
ple de robins, i algunes maragdes i diamants.
I que per això els Estellencs són tan rics.

Charles acaba de fer la darrera pinzellada
de la còpia d'un cromo.

Era la Carmelina, de Matisse.
Belette s'acaba el cafè i pensa
que se'n recorda perfectament.
Recorda que Charles li va dir:
t'agradaria ser la Carmelina?
I recorda que es va pixar de riure.

Madò Constança li pregunta
si en vol més.

humus

Sabies que la Sala dels Robins
no es diu sala dels robins
per les pedres precioses?
diu Belette a Tedi.

Idò?

Per la llegenda.

Quina llegenda.

La dels que roben als rics per dar-ho als pobres.

Robin Hood?

I la llegenda del Poal. La del diable.
Que donava pluges tot l'any a canvi dels diners dels rics.

No entenc res, Belette.

Deixa-ho, ja t'ho explicaré quan vinguis. Quan serà?

A la productora els ha interessat el projecte.
Crec que em quedaré a Ciutat tot el mes.
Volen un llargmetratge.

Genial!

Sí, noia. La feina no es fa mai en va, ja ho veus.

Ho sé, ho sé.
Doncs vinga, penjo que si no rebentarà la factura.
Adéu, Tedi.

Adéu.

humus

Belette ha sortit a caminar fins al Poal d'Estellencs.

S'asseu al graó.
Recorda el primer dia que va baixar al fons del pou
per la gruta de la Goja.

Era prop del mur de Son Asgard.
Duia unes ulleres de sol sense vidres
i buscava líquens. Una dona
tota vestida de negre
amorrada ran de mur
creuava el camí
i va escapolir-se dins del bosc.
Belette la va seguir.

Va amagar-se rere un pi
quan la dona s'aturà davant
una mata seca de pinassa.
Va veure com la dona apartava les branques
entrava el cap a una obertura de cova
i cridava:
Charles? pausa. silenci. espera. Charles? Patrice?
pausa espera. Charles? silenci Charles?
un corb va grallar i la dona va fer un salt
Charles? Patrice? Aràlia?
silenci
va tapar la cova
i se'n va anar.

Les dues primeres vegades que Belette va entrar a la cova
va arribar tan sols a la gruta de les estalctites i les estalagmites.

humus

Belette s'ho mira de lluny.

En Tià Batle deixa la bicicleta recolzada a una alzina.
Mira a l'entorn amb cop d'ull avesat i se n'entra
pel freu que s'obre a la roca oculta dins el pinar de la Goja.

Recorre l'estret canal de pedra amb les espatlles caigudes i el cap cot.
Arriba a una petita gruta amb estalactites i estalagmites i s'ajup
de quatre grapes es fica per una gorja de veu fosca i ressonant
fins a la Sala dels Robins.

A la Sala dels Robins, cepada i de cos ample, hi ha una taula de fusta,
unes balances, un banc, un llum d'oli, llumins, papers de diari, un llapis
de punta gruixuda, un bagul, i espelmes ploraneres pertot.

Una taca de claror entra obliqüa pel coll del pou que hi cau
i empolaina la superfície amb brillantines de llum que omple la Sala,
la deu és fonda, i en Roc des Trull remou les aigües amb tres braçades.

El poal és ple, damunt la pedra llisa i neta
del graó natural que baixa pel flanc de pedra calcària,
insert dins l'òval que circumda el tros de deu
i que s'esllenega cap a parts inaccessibles
on sols pot arribar-s'hi nedant o bussejant.

En Tià i en Roc compten les monedes i pesen l'argent
que els hisendats, atemorits, covards i pixatinters
van deixar diligentment la nit passada, de lluna plena.

Fets els números, esperen visita amb un bany, nus i contents.

N'Antònia pren un glop de tisana.
Sempre es banyaven, abans i després de comptar diners.
Era com un ritual. Tot plegat era com un ritual.

Belette pregunta, i la gent per què pagava trinco-trinco?
La por a perdre-hi fieta, la misèria no té contemplacions
i en terres riques la gent pobra és capaç de tot.
Eren pagaments a canvi de pau i silenci.
Els del Sindicat vam viure molt de temps així,
sobretot abans de la guerra.

Belette a partir d'ara es trobarà, a la Sala dels Robins,
amb una amplificació de sentits i de records originals.

humus

Belette ha sortit a passejar
és a l'escull de la Galera
en el roquissar que s'endinsa a l'onatge

el temps s'enfila a l'horitzó
al compàs de les flors
dels lliris de mar

treu de la bossa el bloc

no hi ha cap projecte únic ni de solitud,
l'empatia, els sentits comuns que es mesclen
en orgia i postures estranyes,
records metamòrfics i transhumans.
Entendre la resta del món per entendre les restes de mi mateixa.

això va escriure-ho ahir, a la plagueta
pensant en els curtcircuits que desconeix,
com prendre els bulbs tòxics
els nutrients que guspiregen generatrius
sense haver d'arribar al martiri

aquesta tarda anirà a visitar n'Antònia.

humus

Madò Constança diu que ja t'ho vaig dir,
parla'n amb n'Antònia

Belette va poder parlar-hi poca estona
en Tomeu des Cotxo Fill l'esperava
al bar de na Magdalena, i ella, n'Antònia d'Estellencs,
havia de ser al metge a les onze.

Al temps de prendre una tisana
Belette va saber que l'onclo de sa mare
havia estat un bona peça, que juntament amb
en Roc des Trull capgiraren el país
(i per país n'Antònia es referia al poble i contrada)
berba vera berba vera, no parava de dir, i reia
i s'eixugava les llàgrimes acaramullades
amb un dors de mà de pergamí.

Belette pregunta a madò Constança què en sap ella.
Ella diu, no res, i volta cap a la cuina
i es posa a cantar un bolero ben alt,
ben fortificat.