sense dir res a ningú
(bé, això és fals)
amb l'amiga del Hudson vam vetllar tota la nit
pensaments que algú obtús podria titllar de lèsbics
si intentés entendre'ls amb paraules comunes
el llenguatge que utilitzàvem no tenia gènere
i ens compreníem potser amb un sol gest
o una sola lletra
(una dona s'aturà davant nostre sense veure'ns
a primera hora del matí. Duia un nen a l'escola,
ell marranejava amb un caramel embolicat
ella no deixava que se'l mengés i li cridava:
te lo he comprado con la condición que te lo comas después!
el nen entossudit i esgaripant de ràbia es tirà a terra
i la dona, agafant-lo pel braç, l'arrossegà un bon tram
de vorera abans de girar la cantonada)
les dues havíem après des del silenci
i aquesta unió la sentíem indestructible
ella i jo i res més no ens feia falta
ni explorar Manhattan
ni Central Park
ni el MoMA
ni Broadway
ni Queens
ni el Bronx
li vaig escriure la meva adreça al palmell de la mà
i ella em digué: "el món no s'acaba,
sempre engendra i sagna en fer-ho"
tenia el bitllet d'avió a l'apartament de Daphne.
necessitava una hora que no hi pogués haver ningú, ni Mlle Vieux,
o sigui a les 12 del migdia, l'estona del suís a la cafeteria.
Hi havia Daphne que acabava d'arribar d'Europa.
Li vaig explicar les meves contrarietats darreres
i amollà amb una carícia: tu no ets d'aquest món funest...
estava trista, no perquè jo marxava
sinó perquè ella havia hagut de tornar: m'hagués quedat a Son Asgard.
(ens acomiadàrem amb un fins ara a cada galta
i just abans de tancar la porta em va dir:
guardo aquí coses teves del passat,
el dia que les rebis, és que alguna cosa estarà a punt de canviar)
em vaig endur el misteri a casa
