dilluns, de març 20, 2006

In articulo mortis

posava per a Charles
al seu estudi de finestrals que enfocaven el Hudson

no posava de cap manera concreta
em deixava moure, seure, fer cafè i servir-lo
mentre parlàvem de solituds i ell em traçava a la tela
mira'm, em deia de tant en tant

li vaig parlar de l'amiga del riu
però a ell no li interessava que li parlés de ningú
sols de mi

li vaig estar explicant la meva vida insignificant
durant dues setmanes seguides

duia un ritme de quadre per dia




3 comentaris:

Anònim ha dit...

cap vida no és insignificant... dues setmanes és suficient per a estimar o odiar un persona... el pitjor de tot és l'indiferència... la baixa freqüència... l'epidermis resseca de la felicitat...

Anònim ha dit...

si m'esmunyo de puntetes a mitja nit dins el teu llit i tu et despertes no em veuràs a mi sinó a tu en el mirall entelat dels somnis prohibits...

Anònim ha dit...

EM DIGUERES: "EL COLOR FASCINANT DEL DESIG. VULL PINTAR-LO"

No ho entenia.
Mirava els gratacels, el riu Hudson, el formigueig incessant de NY, la meva amiga imaginada, els meus escrits
i aquell home que no s'aturava de pintar-me com un orat, com un científic, com un explorador.

A les nits somniava amb Son Asgard.