Tothom té dret al silenci,
vaig tallar Patrice després que repetís
si almenys pintés!
per sisena vegada. L'anàvem a veure cada matí,
viu massa atrapat a l'estudi!
i cada matí baixava de l'àtic amb la mateixa rabieta,
aquests alts i baixos no m'agraden gens,
la producció se'n ressent etc etc.
Patrice sempre volia que l'acompanyés,
hi anàvem a pas accelerat,
tres carrers enllà tan sols,
a l'estudi de Manhattan
un àtic molt alt,
un carrer molt sorollós
un bull de vida excèntric,
però em feia esperar
a la cafeteria de la planta baixa
més val que no li trenquis la inspiració.
Feia catorze anys que no ens vèiem.
Charles passava temporades a Son Asgard
però un estiu va marxar de viatge a l'Orient
i no vam coincidir, i per setmana santa
nosaltres ja ens havíem mudat a ciutat.
Tot el que sabia de Charles m'ho deia madò Bet
quan l'anava a visitar. Hi anava sempre que podia
per si la casualitat feia que...
Ara que la casualitat m'havia dut a Nova York
Patrice em feia esperar a la cafeteria de la planta baixa.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Et veia a la cafeteria de la planta baixa i no et deia res.
Et veia asseguda amb les cames creuades i vaig suposar que no tenies xerrera.
Si fos més llançat t'hauria dit que et semblaves a Belette.
Publica un comentari a l'entrada