Madò Bet em ve a la memòria.
Sí, estrany. Aquella donassa de Son Asgard
que sempre ens reunia, a tot el veïnal
el dia que mataven el porc.
Era un dia molt feliç, per ella.
Jo no ho podia suportar. Els crits esgarrifosos
de la gent reunida al voltant de la bèstia per retenir-la, fixar-la,
el crit imposant del matador
els crits sufocants de l'animal. Soroll soroll
La fortor de la sang, el color arreu
la mort xisclaire imposava el seu to.
I jo, amagat rere la porta del paller,
observant el goig d'aquella donassa
a qui li agradava somriure a la gent.
Era una dona molt tradicional.
Quan va arribar la primera rentadora
(Son Asgard era el mirall on tothom volia arribar, alt, molt alt)
ella encara anava al safareig. Eren famoses les seves proeses,
perquè al final, era l'única, sola, que tenia penellons a les mans.
Feia a peu els quilòmetres entre Son Asgard i el mercat de verdures
(me la trobava molt sovint quan anava a buscar les cols per la mare)
i sempre deia: la modernitat ens farà a tots flacs i malaltissos
flacs i malaltissos!, cridava alegre quan ja es trobava lluny,
avançada al meu romancejar juganer de nen de sis anys.
Amb sis anys anava a comprar, tot sol, les cols de la mare?
era un bon tram de camí ral.
Pot ser cert, això que dic?
Ara en tinc trenta-un,
tinc màquina de rentar, les cols congelades, una tele, internet,
vídeojocs, i botifarres envasades, blanques, insulses.
Fa un parell d'anys em van trucar des del poble.
Madò Bet ha mort
em van dir.
---
Sona el telèfon.
És Belette, que acaba de tornar de viatge.
Com estàs?, pregunta.
En tinc per un quant temps.
M'avorreixo, Belette, moltíssim.
Només faig que mirar per la finestra
i pensar i recordar. És mortal, tu.
Escriu tot el que pensis. Tot.
m'urgeix.
D'acord, ho intentaré.
dissabte, de gener 21, 2006
divendres, de gener 20, 2006
dijous, de gener 19, 2006
dimecres, de gener 18, 2006
dimarts, de gener 17, 2006
Tedi i Belette fa hores que caminen.
Tedi duu un cromo de picar a la mà.
Està trist.
He vist Monange, t'asseguro que l'he vist,
repeteix com si intentés convèncer Belette.
I ella m'ha mirat, t'ho asseguro.
Però després, quan m'hi he acostat,
només hi havia aquest cromo,
rebregat a terra.
Hauries d'estar content, diu Belette,
normalment la coherència no deixa mai proves.
Quan han passat el bosc veuen la ciutat.
Els primers carrers.
Què faràs?, diu Tedi.
De què?
Quan et truqui Ella, i et demani per Aràlia.
Li diré que l'he vista.
I Ella, com s'ho creurà?, tu no tens cap prova.
Belette no respon.
Li donaré la meva paraula.
Tedi duu un cromo de picar a la mà.
Està trist.
He vist Monange, t'asseguro que l'he vist,
repeteix com si intentés convèncer Belette.
I ella m'ha mirat, t'ho asseguro.
Però després, quan m'hi he acostat,
només hi havia aquest cromo,
rebregat a terra.
Hauries d'estar content, diu Belette,
normalment la coherència no deixa mai proves.
Quan han passat el bosc veuen la ciutat.
Els primers carrers.
Què faràs?, diu Tedi.
De què?
Quan et truqui Ella, i et demani per Aràlia.
Li diré que l'he vista.
I Ella, com s'ho creurà?, tu no tens cap prova.
Belette no respon.
Li donaré la meva paraula.
dilluns, de gener 16, 2006
Fa fred, a Nova York.
T'has quedat endormiscat, Diu Daphne,
i he vingut a resguardar-me aquí, Quan Patrice s'acosta
al mirador on ella fulleja un volum de la Pearl S. Buck.
Les albes des del Belvedere Castel són esplèndides.
Avui, però, no n'han gaudit. La boira ha estat intensa
i Patrice, arremolinat amb la manta al costat de Daphne,
com ja sabem, s'ha adormit.
El que no sabem és què ha fet Daphne mentre ell dormia.
Tu creus que he dormit?, pregunta Patrice,
he reviscut uns records violents,
d'aquells tan sincers que només penses a treure-te'ls de sobre.
Encara suo.
Daphne l'acaricia per calmar-lo.
La felicitat que traspua el rostre de la dona l'agombola.
Però a Daphne, Patrice no li importa un rave.
Sap que aquest home vestit sempre amb un trajo negre avorridíssim
té una firma importantíssima, i, per sobre de tot, sap que aquest home
és amic de Charles. I sap que Charles, és amic (molt amic!) d'Aràlia.
I sap que Aràlia, no té preu.
T'has quedat endormiscat, Diu Daphne,
i he vingut a resguardar-me aquí, Quan Patrice s'acosta
al mirador on ella fulleja un volum de la Pearl S. Buck.
Les albes des del Belvedere Castel són esplèndides.
Avui, però, no n'han gaudit. La boira ha estat intensa
i Patrice, arremolinat amb la manta al costat de Daphne,
com ja sabem, s'ha adormit.
El que no sabem és què ha fet Daphne mentre ell dormia.
Tu creus que he dormit?, pregunta Patrice,
he reviscut uns records violents,
d'aquells tan sincers que només penses a treure-te'ls de sobre.
Encara suo.
Daphne l'acaricia per calmar-lo.
La felicitat que traspua el rostre de la dona l'agombola.
Però a Daphne, Patrice no li importa un rave.
Sap que aquest home vestit sempre amb un trajo negre avorridíssim
té una firma importantíssima, i, per sobre de tot, sap que aquest home
és amic de Charles. I sap que Charles, és amic (molt amic!) d'Aràlia.
I sap que Aràlia, no té preu.
diumenge, de gener 15, 2006
Quan Patrice desperta
se li lleva el dolor del cos i se li'n puja al cap
en imatges d'un record monstruós.
El sol que despunta ja pica, i ha de tancar els ulls per veure-hi clar.
Fent palmera amb els dits enfoca
la figura d'esquena d'una dona que mira a llevant.
El vestit de seda, pulcre, i la jaqueta negra amb brocat d'argent, i el capell,
semblen no fer-li nosa en les altes temperatures matinals, al contrari,
formen en l'esquena lírica de la dona, un paisatge adaptat i conforme.
La dona gira el rostre i somriu.
Patrice, glaçat, murmura un dubte: Daphne?
Tedi i Belette són al canó de llum.
Els encega i avancen a les palpentes
fins notar el contacte càlid del dia a la pell.
Tedi i Belette alcen un poc les parpelles i lluquen entre les pestanyes
un paisatge àrid, d'aquells que socarrimen,
els entra a les ninetes a cremadent.
Els colors oxidats taquen la imatge d'una figura de dona que mira a llevant.
Belette es fica la mà a la butxaca i en treu l'hematites.
Fent-se ombra tota ella, amb la pedra a la mà s'hi emmiralla
fins que els ulls s'acostumen a la seva llum.
Belette no veu com la dona gira el rostre i somriu.
Tedi crida, amb ardor, una alegria: Monange!
se li lleva el dolor del cos i se li'n puja al cap
en imatges d'un record monstruós.
El sol que despunta ja pica, i ha de tancar els ulls per veure-hi clar.
Fent palmera amb els dits enfoca
la figura d'esquena d'una dona que mira a llevant.
El vestit de seda, pulcre, i la jaqueta negra amb brocat d'argent, i el capell,
semblen no fer-li nosa en les altes temperatures matinals, al contrari,
formen en l'esquena lírica de la dona, un paisatge adaptat i conforme.
La dona gira el rostre i somriu.
Patrice, glaçat, murmura un dubte: Daphne?
Tedi i Belette són al canó de llum.
Els encega i avancen a les palpentes
fins notar el contacte càlid del dia a la pell.
Tedi i Belette alcen un poc les parpelles i lluquen entre les pestanyes
un paisatge àrid, d'aquells que socarrimen,
els entra a les ninetes a cremadent.
Els colors oxidats taquen la imatge d'una figura de dona que mira a llevant.
Belette es fica la mà a la butxaca i en treu l'hematites.
Fent-se ombra tota ella, amb la pedra a la mà s'hi emmiralla
fins que els ulls s'acostumen a la seva llum.
Belette no veu com la dona gira el rostre i somriu.
Tedi crida, amb ardor, una alegria: Monange!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
