A Mlle Vieux li costa esforços sortir del tòpic.

(I l'home de l'esmòquing és implacable, sempre.)

Potser és que la seva vida és plena de tòpics,
des del dia que va descobrir Patrice amorrat al genoll d'Aràlia
des del moment que va confessar a la seva inefable,
la rancúnia que li despertava.
Potser la seva vida ha estat sempre plena de mentides.

L'home de l'esmòquing juga.
El cromo destapat és la imatge
d'una peça de D. Hanson.

Tedi i Belette s'electrifiquen.

Mlle Vieux veu, amb desgràcia, l'únic cromo girat.
També és d'Edward Hopper. Maleïda realitat.

Una dona en l'habitació sòbria d'un lloc que no és casa seva,
s'acaba de llevar.
Però fa hores que no dorm, no,
s'ha passat la nit donant voltes a l'assumpte.
Quan la claror despunta pren la decisió. No té res
a perdre.
S'aixeca i encén un cigar.
Tinc la força suficient, es diu en veu alta,
per afrontar aquest contratemps.
Dreta, es troba en el moment definitiu: Sap que aquest pas
li determinarà la vida, i
tot i no estar-ne convençuda, se sent resoluda a fer-ho.
Deixa les sabates negres de banda i, descalça,
se'n va a trobar Aràlia.


Tedi i Belette contemplen
amb ulls nous
totes les imatges escrites.

Ja n'hi ha prou, Patrice. Diu Mlle Vieux amb poca rotunditat.
L'home de l'esmòquing diu que no.

Tedi parla sense ganes de parlar.
Amb gest cansat diu a Belette
de tornar a casa.
Belette somriu. Els seus ulls responen:
ni parlar-ne.

Mlle Vieux recorda com si fos ara
l'endemà del dia de la platja.
L'endemà del dia que, ajaguts l'un al costat de l'altre,
Patrice li va tocar el genoll. Les pessigolles d'aquell dia
s'allargaren per les seves cames joves fins que fou de nit.
La nit (abans de l'endemà) Mlle Vieux i Patrice van dormir junts.
Mlle Vieux no va voler treure's la camisa. Tant sols es resseguiren
tots dos, amb rialletes nervioses i fogots clandestins.
Abans que sortís el sol Patrice va córrer a la seva habitació.

L'endemà va arribar Aràlia,
(petons de Charles, petons de Patrice, petons de Mlle Vieux, petons de madò Bet, petons del menestral de la casa veïna)
i els petons es confongueren.


Tedi i Belette comencen a desxifrar
històries no tan velles.

Tedi i Belette floten en una llum
de partícules incisives i desconegudes.
Més enllà de la seva pell no hi ha horitzó,
tal és la infinitud que els sosté.
D'enllà, doncs, els arriben sons guturals
de primera espècie, d'aquells insignificants
clapoteigs, clapits, cloqueigs de mots
que ningú no és capaç d'entendre.

En dansa fantasmagòrica els mots prenen cos de cançó estranya.
Tedi i Belette comencen a capir alguna cosa.

Entre Mlle Vieux i l'home de l'esmòquing
es crea una tensió sorollosa gairebé insuportable.
Tots dos s'han quedat sense paraules.

Tedi i Belette no poden riure.
L'èxtasi els paralitza els membres
i sols senten els batecs d'uns polsos
acompassats.
El foc els xucla en un magma d'iris densos
on poden destriar amb les puntes
d'uns dits que no existeixen
els diversos colors, substancials
de gelatina mocosa, elèctrica.

Tedi creu que s'ofega.
Belette pentina els arcs que solen voltar el cel.
Respiren en la llum refractària del sol
que batega l'amni en la terra.

Mlle Vieux no vol respondre la pregunta.
No vol recordar.
No pot oblidar.

Tan sols un cromo de cara: el de la noia de la umbrel.la.

Mlle Vieux explica a l'home de l'esmòquing una història que ell coneix.
El remet a Son Asgard.
Als encontres pretesament fortuïts en les interseccions dels passadissos.
A l'encreuament de ninetes quan coincidien a girar pàgina, asseguts cara a cara prop de la làmpada de La Roqueta, al racó més fosc de la biblioteca.
Al tacte elèctric de dos dits, just quan es passaven els cromos.
Va ser un daltabaix el dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard:
els contes del joc de picar es van magnetitzar,
van ser inspirats d'aquell plaer que precedeix l'orgasme.

No hauries d'haver entrat mai a la torre verda, diu Mlle.
La història de sempre.
I l'home de l'esmòquing no li pot sostenir la mirada.

Tedi i Belette s'enfumen de l'espessor botornosa
que encadena els mots als canals dels narius,
a la gola se'ls concentren els pensaments més sublims.