Belette ho torna a intentar: Aràlia és com...
una estalactita enorme els barra el pas.
La punta arriba gairebé a la paret superior de la gruta
i els passos laterals que hi ha són massa estrets.
Com que és una estalactita falsa, que no s'ha format
per acumulació de paciència, sinó per vés a saber què,
i a més, és roca volcànica i porosa,
Tedi i Belette es posen a escapçar trossos amb els dits
per fer un pas més ample.
...és com aquesta pedra, sòlida i sense pes, diu finalment.
Però, pregunta Tedi, aquesta pedra està quieta,
i quan la toques no s'escapa.
Cert, però si Aràlia és tota aquesta roca...
agafa un cairell que se li esbocina a la mà
...no s'escapa però es fragmenta i no podem tenir-la tota.
Tedi fa una ganyota.
Sap que Belette et faria passar llebre per mico
i te l'arribaries a creure.
Amb els dits vermells retiren les últimes parts i descobreixen
en escorç a la banda esquerra
la boca il.luminada d'un passadís no gaire estret.
La llum del dia!, salta Tedi amb tot el seu pes,
alleugerit i cansat de la gruta.


Mlle Vieux ja passa pel cinquè orgasme.
L'home de l'esmòquing no sap pas on para la seva verga,
sota el cony encara humit de la vella que li busca insaciable l'os púbic.
Un dolor que l'envaeix tot li fa perdre els sentits.

Mlle Vieux, com una obsessa remena amb una mà
tota la pila de cromos escampats. Els rebrega sens cura
per trobar-ne un de concret.
Engrapa de cop La sargantain de Casas i l'engalta als ulls de Patrice.
No, sisplau, cantussola encorbit l'home.
Però la vella, dreta, li endolla la pistola al maxilar,
i li agraeix que miri el cromo.

Mlle Vieux sap quin efecte li produeix la sargantana. El xucla. Se l'empassa.
Li provoca una erecció descomunal sigui quin sigui
el trànsit en què es trobi Patrice.
La vella l'obliga a descordar-se. Amb el cromo en una mà i la pistola en l'altra, l'obliga a replegar-li les faldilles i els enagos amunt, i les bragues avall. L'erecció de Patrice minva en veure tantes arrugues arregussades.

Mlle Vieux, amb el vestit arromangat sota les aixelles li diu que s'estiri.
I cama ací cama allà, s'enfila damunt d'ell, busca la verga amb el cony xop
i quan s'injecta deixa anar els faldons i escampa un ahh que fa estremir Patrice, sota seu.

Quan Patrice tanca els ulls
sent la pressió del canó
de l'arma al ventre.
La pistola
se li enfonsa
a la panxa,
al ritme
del galop.
A cada salt una glopada li'n puja al coll. Patrice
ha de tancar
els ulls,
perquè la vella,
en el seu
èxtasi
ha deixat
el cromo
a terra,
i a ell, el color groc, groc de pus concentrat, se l'endú
tan sols
si clou
els
ulls.


A Tedi se li fa difícil,
molt difícil,
entendre
Belette.

Belette ho intenta: Aràlia és com...
la coherència inalàmbrica.
No ho entenc, diu Tedi.
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i jo?
No, entre tu i jo no hi ha amor.
Però hi ha coherència, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent i atractiva.
O sigui, entre tu i aquell exnòvio teu?, diu Tedi.
No, entre ell i jo no hi havia ardor.
Però hi havia coherència i atracció, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva i ardent.
O sigui, diu Tedi, entre tu i aquell amic de qui et vas enfollir?
No, entre ell i jo no hi havia reciprocitat.
Però hi havia coherència, atracció i ardor, diu Tedi.
D'acord,
el fil invisible que uneix A i B d'una forma coherent, atractiva, ardent i recíproca.
O sigui, el que hi ha entre els nostres pares?, diu Tedi.
No!, salta Belette, entre ells només hi ha avorriment i rutina!
I prou!

L'home de l'esmòquing plora i suplica:
prou, sisplau, a tu
no t'he estimat mai!

Tedi i Belette no es posen d'acord.
Tedi diu que no, i que no hi tornarà mai més, allà d'on han vingut.
Era el pur infern: confús i enredat, sufocant, dens, intoxicant.
Sense sentit, va acabar dient amb una impaciència insòlita en ell.

Belette estava descargolada de satisfacció.
És clar, que ha vist Aràlia!, però quan intenta
objectivar a Tedi què és ben bé el que ha vist, no pot.
Hi ha una mena d'indefinició en l'Aràlia que ha vist,
però era Aràlia, oi tant que sí!
Però com ho pots saber, doncs?, pregunta en Tedi irritat.
Belette no contesta.

Ho sap perquè s'han reconegut mútuament.



Mlle Vieux pren la pistola que seu a terra al costat de Patrice.
L'apunta directament al sexe i El relat no em satisfà, li diu i esclata
en una rialla esplèndida, que ensenya les dents blanques,
els ulls també li ploren de riure.
No deixa d'apuntar-lo.

Tedi s'aixeca sense ganes d'aixecar-se.
Es deixa anar de nou de cul a terra.
Veu tèrbola, Belette... murmura,
la cova roja on es troben.
No és el lloc d'on van partir, no.
Aquí no hi ha Vulcà i la llum no és de foc sinó de sang.
Sembla treta d'un cromo de John Martin.

Tedi no sap qui és John Martin, però si veiés
Satan arousing the fallen angels o Dies Irae
la imatge no seria tèrbola
ans infinitament comprensible.

Belette també obre els ulls i un delectable somriure
li escau als llavis entreoberts.
Tedi!, esclata, l'has vist? has vist Aràlia?

Tedi li diu que no.
Té els ulls vermells.

L'home de l'esmòquing diu a Mlle Vieux
que entre ell i Patrice hi ha una centúria.
I ho fa d'aquella manera tan pròpia dels escriptors pagats de si mateixos,
apropiant-se del temps com si en fossin els amos:
ho repeteix dues vegades mentre
entre l'índex i el polze hi allarga uns quinze centímetres.

La Torre verda es va mantenir inalterable
tots els decennis abans de la violació de Patrice.
Allà, a la Torre de Son Asgard, Aràlia hi tenia l'habitació,
i era on més temps passaven jugant a cromos de picar.
Únicament la torre va viure sense trasbals
el pas que Aràlia va fer, de nena a dona.

Uns van embogir d'èxtasi, altres de gelosia.
Charles, per exemple, l'èxtasi el va sollevar
i començà a esquitxar de pintura teles i parets
fins que va rebre contractes de galeristes de Nova York.
Mlle Vieux desitjava viure a través dels ulls d'Aràlia.
Li volia capturar la mirada, i amb la mirada, tota la resta.
Patrice. Patrice va entrar a la Torre verda,
amb l'excusa d'una partida de cromos,
tot i saber que a aquella hora, Aràlia sempre dormia.

Mlle Vieux seguia Patrice cap a la torre.
Enfilà les escales: volia entrapar-los en plena malifeta,
i fer caure de vergonya Aràlia,
qui li deia i repetia que entre ella i ell, res.

Intuïa molta brusquedat a través d'un pany sense clau.
De sobte es va trobar amb la porta oberta,
Aràlia, estupefacta de veure-la, l'empenyia per passar
escales avall, embolicada nua amb un llençol blanc.

Aquell vespre Aràlia va fer la maleta.
Madò Bet se n'estranyà moltíssim.
Ningú no va entendre res.


010111001010
010101010101
010101010

span style="font-size:85%;"span style="font-size:85%;" strong Mlle diu que ja n'hi ha prou de jugar/strong./span span style="font-size:85%;" strong Que no el suporta, que no l'ha suportat mai/strong,/spanspan style="font-size:85%;" strong que no aguanta el seu cinisme, que ell ha estat/strong/span span style="font-size:85%;" strong el seu etern garrot vil, i diu "garrot vil" amb un ronc/strong/span span style="font-size:85%;" strong espès/strong./span /span


0101101101001010
01001001010100
01010110110001010
1111001001010010
10100101010101010101010100,
10101