a la intempèrie
escric amb febre al llit
ben coberta i suada amb la flassada
entortolligada amb imatges d'insomni
que es redoblen a temperatura creixent
agafo el bloc en un plec de sang freda
si entra Patrice i em veu escrivint
voldrà llegir-me i fer-me alçar: estàs bona,
el problema és Charles. He vist els nus.
Charles em traça el cos amb suavitat d'orquídea
i els calfreds que em ressegueixen, vibràtil i sonora la pell,
s'escolten des del saló de Patrice que sent rere la porta
les insinuacions tàctils a l'àtic de Charles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
No miris el meu dit.
Mira cap on marca el meu dit.
Allà, al centre mateix de la fosforescència.
No passis pena.
Estic cansat.
Les notícies em fan mal per dedins emperò no ho vull saber.
M'estim més ignorar els fons de les catàstrofes. Tateix si han d'arribar no hi haurà res que les aturi.
Escric com si tocàs el piano. Pitjor.
Com si tocàs la carn impossible.
Com si et tocàs.
I de sobte, el silenci.
Publica un comentari a l'entrada