A Mlle Vieux no li agrada jugar a cromos de picar,
el seu joc de nena preferit, temps era temps,
però en fa tant, que hi juga, que n'ha perdut el sentit original.
No li agrada.

Va ser el seu cosí Charles, qui la va aviciar a jugar,
a Son Asgard, damunt les rajoles fredes de qualsevol racó.
El seu cosí Charles, gran afeccionat als cromos de retrats des que era nen,
un Rembrand, un Caravaggio, un Greco, un àlbum esplèndid
que li havia regalat madò Bet, la menestrala de Son Asgard,
un dia que Charles va fer una marranada per un pot de pintura verda.
Amb aquests no s'hi jugava, però. Aquests els guardava zelosament
sota el llit.

El dia que Charles va dur Patrice a Son Asgard hi va haver daltabaix:
madò Bet, que tenia l'habitació a sota de la dels nens, els va entrapar a les cinc de la matinada jugant descalços a cromos damunt un terra glaçat. Es pot saber quina dèria? (madò Bet sempre deixava les frases a mitges). El secret de la dèria era que, a banda de picar i descobrir havien d'inventar una història amb els cromos descoberts. Si el conte no satisfeia els dos oients, es repetia la jugada.
Madò Bet els va prendre tots el cromos durant aquella eterna setmana de Nadal.

Mlle Vieux es mira l'home de l'esmòquing, atent als cromos que ha de tombar.
Segur que ja té la història pensada, es diu, fa segles que juga amb els mateixos cromos.

Mlle Vieux, farta de tot, espera que els nens no triguin gaire a sortir.

Tedi i Belette ja veuen el foc
al fons d'una gruta sense fons.

Mlle Vieux sent que algú s'acosta.
Sap qui és. No mira, però de seguida nota
el canó al clatell, per damunt del monyo.
Aleshores, quan es posa a recitar la lletania de compostos
culpa-disculpa, deductiu-inductiu, dolent-indolent
parell-imparell, esclau-llibert
l'home de l'esmòquing li pregunta per la parella.
Són a dins del volcà.
L'home deixa d'apuntar-li i es treu un bitlleter de la butxaca interior.
Mlle Vieux coneix el pas següent: l'home li demana que s'assegui amb ell,
obre el bitlleter i treu uns quants cromos de picar que escampa a terra.
L'últim cop es van passar tres mesos jugant: del 23 d'abril al 29 de juny.
Aquest cop Mlle Vieux no creu que la parella trigui tant a sortir.
A més, el cràter és l'única via a l'exterior.

Tedi i Belette s'acosten a la forja.
Comencen a ensumar el foc.

Tedi dormia i s'ha despertat quan ha notat
una mà que li acariciava la galta. Ja ets aquí?
Belette es guarda l'hematites a la butxaca
i emprèn el camí de nou, saltant d'aresta a aresta.
En Tedi s'afeixuga rere seu per no clavar-se
i amb peus de plom, se sap va lent.
Cap on?, pregunta.
Molt més avall encara. Allà on tot espurneja.

Mlle Vieux es desespera. Aquella canalla que no surten.
Mira el cel i s'hi veu tota ella, una nit sense lluna ni estrelles.
Busca un racó de la boca del cràter per passar la nit coberta.
No gaire lluny pul.lulen les mosques i els corbs, malgrat l'hora
avesats com ja són a no respectar cicles ni natura.
S'adorm amb un ull sempre obert.

Tedi i Belette han fet un coll subterrani
fins una gruta amb diverses galeries.
Tedi s'asseu disposat a descansar
cansat de res.
Donaria el que fos per ser a Botswana.
Belette troba un botó. El prem i entra, tota sola.

Mlle Vieux té l'esquena corba
de tants suplicis que no ha sabut digerir.
Aràlia, la seva Aràlia, etèria com una llàgrima.
S'eixuga l'última gota del cony ressec.
Ha sabut despistar l'home de l'esmòquing,
però tornarà, ho sap, amb la pistola
i els números d'ISBN que sempre l'han turmentada.
El so que ul·lula al fons no és de ca, ho sap. Tornarà.
I ella no sabrà què més dir-li.

Tedi i Belette s'aturen davant un freu.
L'aire és dens.
Una certa llum que no se sap d'on ve
d'enlloc
marca les ombres de cairells profunds
estilets
en les parets de roca que amenacen les mans
cada cop que un perd l'equilibri.

Comencen a patir fred i els fan mal les cames.


Mlle Vieux continua esperant
amb la pistola al clatell.

Mlle Vieux s'asseu sobre la pols de cendra.
Plega les cames resseques, li peta un os.
S'encarcara amb la postura més còmoda,
sap que els joves trigaran a sortir del cràter.

Sent un clic al darrere.
Un home amb esmòquing l'apunta amb una pistola.
Ja tornes a ser aquí?, diu ella.

Mlle Vieux està avesada a esperar-se.
Enfonsa la mà ossuda en la cendra
i pren un grapat de pols,
mescla de tinta d'una segona Pompeia.
Amb contorn es defineixen algunes lletres
al palmell que Mlle observa i connecta: de res.


Tedi i Belette s'aferren als contorns
de roca porosa.
I baixen a les fosques.

Mlle Vieux s'atura en un paratge negre,
com les seves robes i el fons de les arrugues del seu rostre.

Vaig conèixer Aràlia de nena.
Mirava de mirar els paradisos
que es congriaven a les seves ninetes,
però ella era esquiva, zelosa de la seva riquesa,
diu Mlle, amb la veu que se li trenca.
No em vaig endur res d'ella,
tret d'una negativa que em fa encara ser viva.
I assenyala un cràter.

Tedi i Belette es miren.
Belette es treu l'hematites de la butxaca.
Decideixen baixar-hi.