dolines digitals

a la intempèrie

he vetllat tota la nit amb l'amiga
del Hudson, sota les seves robes
de color brut. es diu Violeta
perquè és el nom de la seva àvia, d'ulls blau fosc
ella no. Té una piga sobre el llavi, com la Monroe.

la Violeta no es mou del seu racó
aquí és invisible a ulls de tothom
només els nens l'observen de vegades
de camí cap a l'escola propera

abans vivia amb el clan en un park de Queens
havia de dur l'almoina cada dia al seu pare
mentre ell s'emborratxava de cervesa als bars

un dia la van violar mentre dormia
devia ser algú del clan,
va dir, perquè ningú no es va immutar
un altre dia uns xicanos la van atracar
se li van endur l'almoina, les sabates
i li van arrencar una dent d'or.
ara només en té una
si el seu marit fos viu, s'exclama,
res de tot això no li hauria passat

el seu marit va morir d'accident
just arribar a Nova York
eren acabats de casar i les dues
dents del compromís de noces
resplendien de felicitat

quan li van robar la dent
va escapar-se amb la boca sagnant
decidida a començar de nou

ha trobat aquest lloc tranquil del Hudson
i no ha tornat a veure ningú més del clan

diu que parla amb el seu marit mort
i que fins i tot fan l'amor, que sent com l'abraça
la petoneja pertot i li diu que l'estima
sempre en silenci

el silenci és el seu còmplice

la meva vida, tan lluny de la seva,
s'hi ha acostat aquesta nit tènue
i ha flirtejat amb les seves pauses

a ple aire a la ciutat de Nova York
m'he sentit indestructible

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette agafa un petit llibre del prestatge.
Se'l va comprar a Nova York
juntament amb el cànon de Bloom.
És de Pérez Estrada i hi ha una pàgina, la 44
ángeles de la desesperación y el abandono
marcada amb un post-it, i
llora el ángel del muerto su desolación,
y como una joven viuda busca un nuevo hombre
subratllat en llapis

no és l'apatia qui l'encolla avall
ni la tristesa qui li xucla el moll
ni el buit qui la consumeix

és...
s'esforça a pensar. Obre la finestra
i es repenja a l'ampit amb el llibret a les mans
sent aldarulls al carrer
s'esforça a mirar-se endins
és...
fulleja les paraules d'aquest autor malagueny
sólo sé que, si abro el poema, deberá sangrar

són.. les darreres paraules que li va dir
l'amiga del Hudson: "el món no s'acaba,
sempre engendra i sagna en fer-ho",
el tatuatge oblidat a la pell de l'esquena

Belette deixa el llibre i sense tancar la finestra
es clou al bany. Davant del mirall es despulla,
trenca amb un cop de secador
el Gillette Sensor de Tedi i es queda amb la fulla,
es fa un tall, finíssim, inspirant fort per la boca
al canell. La mà no li tremola
llora el ángel del muerto, es repeteix
la sang li regalima i el color s'escampa per la pica

és carn viva, ànima roja, tinta sota la pell

corre a la cuina i s'estronca la ferida amb una goma de pollastre,
es llepa el braç, es neteja, agafa alcohol i es cura

quan Tedi arriba ella està escrivint a l'ordinador.
Té el canell embenat i una hematites a la falda

dolines digitals

episodis de trinxera

avorrit i cansat de res
repasso tot el que tinc escrit de
la meva Lolita particular
gairebé mig quadern d'espiral

rememoro les fantasies que ahir
traspassaren les finestres: ella em crida
amb llengua de serp i imatges obscenes
i la meva observació a distància
acobla voyeurisme i exhibicionisme
fins a plaers insostenibles

llegint els fragments m'adono
del buit que es bada dins meu
els forats d'incompleció que em fan
gruyère ansiós de plenitud
m'adono
d'aquests moments morts
que intento reviure

miro per la finestra
la seva persiana continua tancada
i a mi només em queden els mots a les mans:
agafo un bolígraf i escric com si hi veiés a través

em sobrevisc

dolines digitals

a la intempèrie

fa dies que no sec en aquest banc
de la vora del Hudson

veig el riu més brut que mai
però potser està com sempre

escric i observo l'amiga al racó del carrer
asseguda i embolicada amb robes
i un mocador parat amb cap almoina

em respon amb invisibilitat compartida
(diria que fins i tot em somriu
però no ho percebo clarament)

ressonen encara els crits de Mlle Vieux
i les promeses de Patrice
i les contarelles de Régine
..i l'absència de Daphne que ho amplifica tot més

aquestes són maneres! salvatge desagraïda!
les formes! és important, sí! és l'art!
o és que no has entès res de res?
per què ets a Nova York si no?, què hi fas aquí,
ingrata i malvirada?
Charles t'ha desvirtuat completament
a les seves urpes d'aiguarràs! deixa'l de veure
i et prometo l'honor més gran
ja té una model perfecta i tu no ets cap venuda
amb mi ho tindràs tot, tot!, saps què és tot?
la crème, Belette, la metròpoli sencera
el prestigi, l'aparador que els manca a les teves idees
les teves ocurrències, les teves respostes
els teus consells, les teves paraules,
perquè són les teves paraules, per Déu,
les que m'infonen Aràlia
la captes com ningú no ha fet fins ara,
la tens sens retenir-la i és a través teu que ella canta
cada contrada per més llunyana que sigui

m'he escapat amb un cop de porta

l'amiga del Hudson em fa un gest
em quedo amb ella tota la nit

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

quan Tedi arriba es troba Belette dormint
al sofà amb una ensaïmada mossegada
reposant al seu pit ple d'engrunes

té pols de sucre als llavis

i un rictus marcat a l'entrecella

Belette...
la desperta

hi ha aldarulls aquí al carrer
ho hauries de veure: he comptat dotze furgonetes
i un cordó policial que no m'ha deixat anar al centre
aturaven la gent que duia pancartes amb escuts i porres
aleshores un megàfon ha cridat la consigna:
kamikazes, s'ha acabat la guerra!
i molts manifestants han atacat el cordó
amb qualsevol objecte que els caigués a les mans,
un plafó de menú de restaurant, totxanes i runes
d'un contenidor ple, l'estructura de ferro d'una cadira
els policies han carregat contra tota cosa vivent
que es mogués davant dels seus ulls

m'he pogut escapolir
com una sargantana
enfilant-me per la paret i saltant al pati

Belette s'alça i obre la finestra

el cant de les sirenes

dolines digitals

episodis de trinxera

sembla que Belette vulgui oblidar
per què va anar a Nova York
m'evita les preguntes
amb accents a qualsevol altre quefer:
si està rentant plats s'entesta a rascar amb l'ungla
l'engrut vell que no marxa ni de tros

un dia em digué que potser escrivim
per no haver de recordar més
però no entenc què vol dir ben bé amb això
jo escric precisament per guardar memòria

la mare me'n va acostumar:
em feia escriure en una llista
tot el que havia de comprar quan anava al mercat,
i a l'escola:
teníem una agenda per apuntar els deures
i si no els dúiem ens posaven falta per descuit
o bé, "copia 100 vegades
no m'adormiré més a classe"

Belette també me'n va acostumar:
algunes tardes avorrides ens passàvem l'estona
descrivint aquells jocs inventats per si algun dia
oblidàvem les regles. Teníem una carpeta plena
de fitxes, guardada a l'armari dels joguets...
i després...
bé, després, em vaig acostumar a transcriure
frase rere frase tot allò que no podia viure

una guerra de sentiments que exorcitzava amb les paraules

dolines digitals

a la intempèrie

al Jules,
Venetia, tot seguint el ritme amb el peu,
m'explica molt de prop com s'ha acomiadat
de la cafetera:

"després de netejar-la he agafat el llapis d'ulls
i li he traçat una sanefa africana tot a l'entorn"

Kadin Oliver punteja amb el saxo
i Venetia s'atura amatent: "pinçades d'aire,
ell sí que fa petons de música, els noteu?"
i abaixa les parpelles.
Charles fa un glop del còctel i em somriu,
abraça Venetia per l'espatlla
i li besa la galta amb els llavis humits

els sons s'apaguen i els pocs que som aplaudim fort

a la cua de l'ovació,
drings de braçalets
i esquellerincs de joies
i picarols d'una veu finíssima
ens fan torçar a la taula del darrere

és Régine de la Tour

"sou aquí!, amb tan poca llum no us havia conegut!
oi com m'ha agradat aquest músic, he de parlar amb ell,
Charles, per què no me n'havies dit mai res d'aquest grup?
podria ser perfecte per a Dioré, que està treballant sobre el jazz!
però per Déu, Belette, no saps com n'estan de preocupats per tu!
Venetia ahir em va dir que sopeu aquí darrerament
i he pensat que t'havia de dir com n'està de frenètic Patrice,
fa tres dies que no sap on pares i ningú no li'n dóna notícia,
Charles, Patrice es disgustarà molt amb tu, t'ha buscat i tu ben fos
ja m'ho ha dit ja, que no li agafes el telèfon ni li obres la porta de l'estudi,
però per Déu, què us passa a tots plegats?"

...mala ànima...

Mlle Vieux em clava les paraules amb la boca seca
des del costat de Régine, dreta com un mastegot

"Per Déu què hi fas aquí? D'on surts?"

Mlle em pren pels cabells i m'estira al carrer
amb tanta força que em fa nina de drap:
atònita, corpresa, blana d'incapacitat
inútil de reacció per part de res ni ningú