dolines digitals

a la intempèrie

una imatge

(una dona s'atura davant nostre sense veure'ns
a primera hora. Du un nen a l'escola,
ell marraneja amb un caramel embolicat
ella no deixa que se'l mengi i li crida:
te lo he comprado con la condición que te lo comas después!
el nen entossudit i esgaripant de ràbia es tira a terra
i la dona, agafant-lo pel braç, l'arrossega un bon tram
de vorera abans de girar la cantonada)

m'ha fet de mirall

decideixo marxar de Nova York

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

si Belette es mira molt endins
veu passadissos i cavernes fluides
per on corren emocions estranyes

ha escrit tres dies seguits sense pausa
descobrint quins mots ressortien més
en la torrentada sanguínia del seu clos
most, sediment, resignació
densitat, gravetat, pressió
estalactites mentals d'un degoteig constant de llanguiment

i desxifrant-se amb incisions de gillette
ha escarificat els diversos estrats
d'impressions i sensibilitats acumulades,
destriant, esgrunant i relativitzant la importància

"em pensava que els dies de Nova York
varen ser, per mi, aquell triple mortal aplaudit
per tothom qui creia en la dificultat
de fer el salt a la mort.
Desempallegar-me de Patrice i Mlle Vieux,
corromputs per uns valors que agonitzen
em va donar una empenta rejovenidora
que tu, Venetia, Daphne... vau saber aconduir
ara em sento lluny de tots i el ressò d'aquells dies fa grumolls

cal que em desempolsi les entranyes"

això ho escrivia a Charles,
en resposta al darrer correu que va rebre d'ell

dolines digitals

episodis de trinxera

avui Belette m'ha parlat d'un capítol
d'antany. El dia que, després de la matança
del porc, vam anar a Son Asgard a dur-hi
sobrassada i no ens va atendre Madò Bet
el recordes, aquell dia?
no

sí
Belette es posa a tallar ceba
té els ulls plorosos, el dia que Madò Bet
no hi era i ens va recollir Mlle Vieux,
ens va fer entrar amb la sobrassada
i entaulats hi havia Patrice, Daphne,
Aràlia i el Recordador bevent licor d'avellana.

no
tu sí?, recordes un dia tan remot?
jo encenc el foc pel brou d'ahir

sí
Patrice em va donar licor i el vaig escopir a terra
Mlle em va estampar una bufa perquè, això no es fa!
aleshores enmig del silenci espectral va entrar Charles
amb una capsa plena de cromos
i a mi se'm va estroncar la ràbia i el plor incipient

en aquells moments vaig veure una diferència
que no he oblidat mai, diu Belette,
la mirada alliberadora de Charles
la mirada rapaç de Mlle Vieux

quan marxàvem cap a casa vaig alçar el cap
al cel, una àliga suspesa damunt nostre,
i a la vora del camí, al damunt d'un cable elèctric
un corb grallava

tot això ha vingut perquè a Belette li ha arribat
missatge de l'àliga, m'ha dit.

els ulls li brillaven amb intensitat d'estrella
però ja no era la ceba
era una altra manera de veure

dolines digitals

a la intempèrie

he vetllat tota la nit amb l'amiga
del Hudson, sota les seves robes
de color brut. es diu Violeta
perquè és el nom de la seva àvia, d'ulls blau fosc
ella no. Té una piga sobre el llavi, com la Monroe.

la Violeta no es mou del seu racó
aquí és invisible a ulls de tothom
només els nens l'observen de vegades
de camí cap a l'escola propera

abans vivia amb el clan en un park de Queens
havia de dur l'almoina cada dia al seu pare
mentre ell s'emborratxava de cervesa als bars

un dia la van violar mentre dormia
devia ser algú del clan,
va dir, perquè ningú no es va immutar
un altre dia uns xicanos la van atracar
se li van endur l'almoina, les sabates
i li van arrencar una dent d'or.
ara només en té una
si el seu marit fos viu, s'exclama,
res de tot això no li hauria passat

el seu marit va morir d'accident
just arribar a Nova York
eren acabats de casar i les dues
dents del compromís de noces
resplendien de felicitat

quan li van robar la dent
va escapar-se amb la boca sagnant
decidida a començar de nou

ha trobat aquest lloc tranquil del Hudson
i no ha tornat a veure ningú més del clan

diu que parla amb el seu marit mort
i que fins i tot fan l'amor, que sent com l'abraça
la petoneja pertot i li diu que l'estima
sempre en silenci

el silenci és el seu còmplice

la meva vida, tan lluny de la seva,
s'hi ha acostat aquesta nit tènue
i ha flirtejat amb les seves pauses

a ple aire a la ciutat de Nova York
m'he sentit indestructible

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette agafa un petit llibre del prestatge.
Se'l va comprar a Nova York
juntament amb el cànon de Bloom.
És de Pérez Estrada i hi ha una pàgina, la 44
ángeles de la desesperación y el abandono
marcada amb un post-it, i
llora el ángel del muerto su desolación,
y como una joven viuda busca un nuevo hombre
subratllat en llapis

no és l'apatia qui l'encolla avall
ni la tristesa qui li xucla el moll
ni el buit qui la consumeix

és...
s'esforça a pensar. Obre la finestra
i es repenja a l'ampit amb el llibret a les mans
sent aldarulls al carrer
s'esforça a mirar-se endins
és...
fulleja les paraules d'aquest autor malagueny
sólo sé que, si abro el poema, deberá sangrar

són.. les darreres paraules que li va dir
l'amiga del Hudson: "el món no s'acaba,
sempre engendra i sagna en fer-ho",
el tatuatge oblidat a la pell de l'esquena

Belette deixa el llibre i sense tancar la finestra
es clou al bany. Davant del mirall es despulla,
trenca amb un cop de secador
el Gillette Sensor de Tedi i es queda amb la fulla,
es fa un tall, finíssim, inspirant fort per la boca
al canell. La mà no li tremola
llora el ángel del muerto, es repeteix
la sang li regalima i el color s'escampa per la pica

és carn viva, ànima roja, tinta sota la pell

corre a la cuina i s'estronca la ferida amb una goma de pollastre,
es llepa el braç, es neteja, agafa alcohol i es cura

quan Tedi arriba ella està escrivint a l'ordinador.
Té el canell embenat i una hematites a la falda

dolines digitals

episodis de trinxera

avorrit i cansat de res
repasso tot el que tinc escrit de
la meva Lolita particular
gairebé mig quadern d'espiral

rememoro les fantasies que ahir
traspassaren les finestres: ella em crida
amb llengua de serp i imatges obscenes
i la meva observació a distància
acobla voyeurisme i exhibicionisme
fins a plaers insostenibles

llegint els fragments m'adono
del buit que es bada dins meu
els forats d'incompleció que em fan
gruyère ansiós de plenitud
m'adono
d'aquests moments morts
que intento reviure

miro per la finestra
la seva persiana continua tancada
i a mi només em queden els mots a les mans:
agafo un bolígraf i escric com si hi veiés a través

em sobrevisc

dolines digitals

a la intempèrie

fa dies que no sec en aquest banc
de la vora del Hudson

veig el riu més brut que mai
però potser està com sempre

escric i observo l'amiga al racó del carrer
asseguda i embolicada amb robes
i un mocador parat amb cap almoina

em respon amb invisibilitat compartida
(diria que fins i tot em somriu
però no ho percebo clarament)

ressonen encara els crits de Mlle Vieux
i les promeses de Patrice
i les contarelles de Régine
..i l'absència de Daphne que ho amplifica tot més

aquestes són maneres! salvatge desagraïda!
les formes! és important, sí! és l'art!
o és que no has entès res de res?
per què ets a Nova York si no?, què hi fas aquí,
ingrata i malvirada?
Charles t'ha desvirtuat completament
a les seves urpes d'aiguarràs! deixa'l de veure
i et prometo l'honor més gran
ja té una model perfecta i tu no ets cap venuda
amb mi ho tindràs tot, tot!, saps què és tot?
la crème, Belette, la metròpoli sencera
el prestigi, l'aparador que els manca a les teves idees
les teves ocurrències, les teves respostes
els teus consells, les teves paraules,
perquè són les teves paraules, per Déu,
les que m'infonen Aràlia
la captes com ningú no ha fet fins ara,
la tens sens retenir-la i és a través teu que ella canta
cada contrada per més llunyana que sigui

m'he escapat amb un cop de porta

l'amiga del Hudson em fa un gest
em quedo amb ella tota la nit