episodis de trinxera
si aleshores ens haguessin dit que Belette i jo
marxaríem un dia de So na Freya
amb la capsa de caragolines i còdols rodats
sota el braç i el tiralínies a la butxaca
ens haguéssim posat a riure com uns esperitats.
So na Freya era el nostre únic, exclusiu i solitari món.
Més enllà de casa i el seu radi de bosc mar i roques
sols hi havia el mercat, l'escola i Son Asgard.
Al mercat m'hi feia anar la mare a peu,
cada dissabte, i recorria els sis quilòmetres
amb el cistell buit. Comprava, i a les dotze
ens trobàvem amb madò Constança de ca n'Estellencs
i baixàvem amb en Tomeu des Cotxo
que ens acostava fins al poal. Del poal a casa
potser hi havia deu minuts.
A l'escola ens hi duia el pare de Belette
i la seva mare ens venia a buscar a les cinc
quan sortíem afamats esperant arribar a casa
per devorar l'entrepà de nutella que la mare
ens preparava per berenar.
A Son Asgard, a banda de dur-hi els ous i les quatre verdures
que la mare collia de l'hort, ens hi escapàvem cada quan podíem.
Recorríem els dos quilòmetres que separaven les finques
o bé pel camí sinuós i polsegós a coll de bosc
o pel rocam abrupte i estellós a coll de mar.
Son Asgard era un misteri.
A vegades hi vèiem entrar gent molt elegant
i desconeguda que hi anaven de visita uns dies,
a l'estiu baixaven al caló i es banyaven nus
i reien molt i molt i a nosaltres ens despertava
una curiositat falaguera.
Les murades altes ens amagàven moltes d'històries
que Belette em contava de sobte
(observàvem un líquen en forma d'anell d'or
i Belette saltava: saps que a Son Asgard tenen una vitrina
on hi guarden un anell d'or amb trenta diamants,
que va pertànyer a Maria Antonieta?
Apa, i tu com ho saps?
Doncs perquè m'ho va contar madò Bet l'altre dia
quan li vaig dur carabassa.
I a sant de què t'ho va contar?
Perquè em va fer anar a la cuina i ho vaig veure i l'hi vaig preguntar)
Jo a vegades em creia el que em deia, però gairebé mai:
generalment l'anècdota coincidia amb la darrera lliçó
de la classe d'Història.
Son Asgard era un plaer a voltes pecaminós
perquè, de fet, teníem prohibit d'anar-hi si no era amb el cabàs ple.
Érem feliços en aquell racó de món
i ni Belette ni jo no ens vam plantejar mai
d'abandonar-lo. Era la nostra vida.
divendres, de febrer 23, 2007
dimecres, de febrer 21, 2007
dolines digitals
equilàters
la seva pintura era nua
d'una significança tan transparent
que sovint es feia invisible
Charles era capaç de caçar al vol
el gest vital que sublima un acte,
la candidesa lírica d'una madonna
o la poètica de la desesperació
jo sabia que tot i estar al llit
Charles em continuava pintant
dactilant-me amb els capcirons dels dits
com si mesurés la rugositat d'una piga
la pintura de Charles em mecanografiava
en un dels nus va donar-hi una expressió
que jo no vaig reconèixer com a pròpia
el dia que me'l mostrà, vaig dir-li:
quan vas pintar-me, així?
la tarda que Venetia va encendre un puro.
mentre se'l fumava et veia de recules aquest rostre
què vols dir?
vas deixar de mirar el gerro
i vas anar en rerefons
vas marxar en una època llunyana
i et trobares amb una ferida oberta
he estat treballant aquesta expressió
durant la teva febrada
era l'única manera de retrobar l'expressió
que tinc clavada a la memòria: la teva absència
m'ha estimulat a pintar-te exacta,
a trobar l'origen
la seva pintura era nua
d'una significança tan transparent
que sovint es feia invisible
Charles era capaç de caçar al vol
el gest vital que sublima un acte,
la candidesa lírica d'una madonna
o la poètica de la desesperació
jo sabia que tot i estar al llit
Charles em continuava pintant
dactilant-me amb els capcirons dels dits
com si mesurés la rugositat d'una piga
la pintura de Charles em mecanografiava
en un dels nus va donar-hi una expressió
que jo no vaig reconèixer com a pròpia
el dia que me'l mostrà, vaig dir-li:
quan vas pintar-me, així?
la tarda que Venetia va encendre un puro.
mentre se'l fumava et veia de recules aquest rostre
què vols dir?
vas deixar de mirar el gerro
i vas anar en rerefons
vas marxar en una època llunyana
i et trobares amb una ferida oberta
he estat treballant aquesta expressió
durant la teva febrada
era l'única manera de retrobar l'expressió
que tinc clavada a la memòria: la teva absència
m'ha estimulat a pintar-te exacta,
a trobar l'origen
dissabte, de febrer 17, 2007
dolines digitals
humus
Cap al tard, mentre madò Constança frega els plats
tot cantant Angelitos negros
i Tedi es pren el licor d'avellana assegut al butacó
Belette s'abriga i surt a fora.
Fa nit de quadre impressionista,
o això pensa ella impressionada
amb els colors nocturns de lluna plena,
com taques deixatades que gargotegen
el pinar de la Goja,
les ones crespades i
amb contrast de clarors fortes
la pintura blanca del perfil de casa seva.
Fa fred, la humitat salada se li cala endins dels ossos
i la claror compulsiva li sacseja els records més intestinals:
casa seva la mare el pare el foc a terra la taula de la cuina
els pastissos de gerds i la colònia Lavanda li regiren l'estómac
sent la mare de Tedi cridar-los des del balcó nord de casa seva
Tedi!, a sopar!
i Tedi la deixa sola a la terrassa amb les diapositives escampades i les cargolines i els contes d'Andersen amb il.lustracions i se'n va saltant la graonada que davalla i s'enfila pel roquissar i Belette el segueix enquadrant-lo amb el marc de plàstic blanc sense paper film i esquiva ràpidament la imatge del pare baixant del Citroen i espolsant-se l'americana negra
i Belette s'acosta al mur
i busca el rostre del diable
que un dia li ensenyà na Joana.
El ressegueix amb el dit.
Al cap d'una estona,
amb la ment ja en blanc
se n'entra a dins.
Cap al tard, mentre madò Constança frega els plats
tot cantant Angelitos negros
i Tedi es pren el licor d'avellana assegut al butacó
Belette s'abriga i surt a fora.
Fa nit de quadre impressionista,
o això pensa ella impressionada
amb els colors nocturns de lluna plena,
com taques deixatades que gargotegen
el pinar de la Goja,
les ones crespades i
amb contrast de clarors fortes
la pintura blanca del perfil de casa seva.
Fa fred, la humitat salada se li cala endins dels ossos
i la claror compulsiva li sacseja els records més intestinals:
casa seva la mare el pare el foc a terra la taula de la cuina
els pastissos de gerds i la colònia Lavanda li regiren l'estómac
sent la mare de Tedi cridar-los des del balcó nord de casa seva
Tedi!, a sopar!
i Tedi la deixa sola a la terrassa amb les diapositives escampades i les cargolines i els contes d'Andersen amb il.lustracions i se'n va saltant la graonada que davalla i s'enfila pel roquissar i Belette el segueix enquadrant-lo amb el marc de plàstic blanc sense paper film i esquiva ràpidament la imatge del pare baixant del Citroen i espolsant-se l'americana negra
i Belette s'acosta al mur
i busca el rostre del diable
que un dia li ensenyà na Joana.
El ressegueix amb el dit.
Al cap d'una estona,
amb la ment ja en blanc
se n'entra a dins.
divendres, de febrer 16, 2007
dolines digitals
episodis de trinxera
Belette i jo no ens distingíem un de l'altra
parlàvem igual, ens deia madò Bet
que no sabia mai, quan sentia "carabassa!"
si era el noi o la noia. Li dúiem les verdures
un cop per setmana jo o ella,
perquè la mare s'empipava si trigàvem massa.
El darrer cop que hi vam anar junts (dúiem
dos cabassos amb cebes, pebrots, carabassons,
la carabassa de sempre i obligada, llimones,
i tot de manolls de julivert i alfàbega: a Belette
i a mi ens encantava quan la mare posava alfàbega
al cabàs de Son Asgard, caminàvem amb una fulla
a la llengua i els alens eren saborosos tot el camí)
vam aturar-nos un moment al poal d'Estellencs
per descansar. Belette em mirà un moment i digué:
tens alè de clorofil.la!, i va voler besar-me per tastar-lo.
La vergonya se m'empassà sencer. Estava esllomat
i seia al graó del poal, Belette va agenollar-se davant meu
i va ensumar-me els esbufecs que exhalava. Després
va aficar-me la llengua entre els llavis i em tocà la llengua
i em revingué una calrada que em vaig fondre tot sencer
(bé, tot no, tornava a notar aquella cosa estranya
que em passava darrerament al pito quan tenia Belette
massa a prop: tot jo desfet i la cuca enravenada
que apuntalava tota la meva còrpora i així no queia)
vam perdre el temps al poal d'Estellencs amb tasts
entretinguts i saborosos, vaig agafar-li la mà
perquè notés ella també la meva força, i es va posar a riure
entre nervi i estupefacta. Aleshores em va demanar que
l'hi ensenyés, que volia veure si era igual de rosat que el pito
de l'Esternut, el gos de casa. És hora de marxar, vaig dir.
Però ja era tard. Encara no havíem cridat "carabassa!" que Madò Bet
ens esperava a fora, amb la porta oberta i preocupada
que no ens haguéssim despenyat a mig camí.
La mare, en veure'ns venir, vermells i suats, a aquelles hores
Es pot saber què heu fet tanta d'estona?, i en llegir-me la vergonya
(suposo, perquè no vaig saber què respondre quan, segurament
qualsevol resposta haguera estat vàlida) ens va dir que era el darrer cop
que anàvem junts a portar la verdura.
També va ser el darrer cop que Belette va voler tastar-me la llengua.
I igualment va ser massa tard: em vaig quedar enganxat a ella,
engatjat a la seva negativa.
Belette i jo no ens distingíem un de l'altra
parlàvem igual, ens deia madò Bet
que no sabia mai, quan sentia "carabassa!"
si era el noi o la noia. Li dúiem les verdures
un cop per setmana jo o ella,
perquè la mare s'empipava si trigàvem massa.
El darrer cop que hi vam anar junts (dúiem
dos cabassos amb cebes, pebrots, carabassons,
la carabassa de sempre i obligada, llimones,
i tot de manolls de julivert i alfàbega: a Belette
i a mi ens encantava quan la mare posava alfàbega
al cabàs de Son Asgard, caminàvem amb una fulla
a la llengua i els alens eren saborosos tot el camí)
vam aturar-nos un moment al poal d'Estellencs
per descansar. Belette em mirà un moment i digué:
tens alè de clorofil.la!, i va voler besar-me per tastar-lo.
La vergonya se m'empassà sencer. Estava esllomat
i seia al graó del poal, Belette va agenollar-se davant meu
i va ensumar-me els esbufecs que exhalava. Després
va aficar-me la llengua entre els llavis i em tocà la llengua
i em revingué una calrada que em vaig fondre tot sencer
(bé, tot no, tornava a notar aquella cosa estranya
que em passava darrerament al pito quan tenia Belette
massa a prop: tot jo desfet i la cuca enravenada
que apuntalava tota la meva còrpora i així no queia)
vam perdre el temps al poal d'Estellencs amb tasts
entretinguts i saborosos, vaig agafar-li la mà
perquè notés ella també la meva força, i es va posar a riure
entre nervi i estupefacta. Aleshores em va demanar que
l'hi ensenyés, que volia veure si era igual de rosat que el pito
de l'Esternut, el gos de casa. És hora de marxar, vaig dir.
Però ja era tard. Encara no havíem cridat "carabassa!" que Madò Bet
ens esperava a fora, amb la porta oberta i preocupada
que no ens haguéssim despenyat a mig camí.
La mare, en veure'ns venir, vermells i suats, a aquelles hores
Es pot saber què heu fet tanta d'estona?, i en llegir-me la vergonya
(suposo, perquè no vaig saber què respondre quan, segurament
qualsevol resposta haguera estat vàlida) ens va dir que era el darrer cop
que anàvem junts a portar la verdura.
També va ser el darrer cop que Belette va voler tastar-me la llengua.
I igualment va ser massa tard: em vaig quedar enganxat a ella,
engatjat a la seva negativa.
dimarts, de febrer 13, 2007
dolines digitals
equilàters
què en quedarà, de tot plegat?
què en farem d'aquests residus
clavats en cims de memòria al vent?
estendards que s'esfileguen
escric novayork
escric Venetia
escric Violeta
i res no s'aquieta
ni el record clavat
ni el mot escrit
el temps se m'empassa
cada segon s'imposa en real quotidià
i jo arreplego residus, tossuda:
Violeta era cuca de llum
Venetia era flama viva
Charles era passió roja
Nova York intermitències d'essaoessa
amb força onegen
el temps inclement desgasta
i em queda la vida
què en quedarà, de tot plegat?
què en farem d'aquests residus
clavats en cims de memòria al vent?
estendards que s'esfileguen
escric novayork
escric Venetia
escric Violeta
i res no s'aquieta
ni el record clavat
ni el mot escrit
el temps se m'empassa
cada segon s'imposa en real quotidià
i jo arreplego residus, tossuda:
Violeta era cuca de llum
Venetia era flama viva
Charles era passió roja
Nova York intermitències d'essaoessa
amb força onegen
el temps inclement desgasta
i em queda la vida
dilluns, de febrer 05, 2007
dolines digitals
humus
el taxi ha desaparegut
entre el pinar de la Goja
al blau del mar de Belette
s'agiten les crestes i So na Freya
com un rusc, assenyala: compte
So na Freya és així
una cinglada de fibló que espanta
l'espadat i el mar inclements
i la famosa llegenda del moro
però Belette no és una estranya
coneix el volar de l'indret i cada racó que belluga
i madò Constança que li agafa una maleta
i amb el caminar de pes que balanceja no calla
fent digne el malnom de Llenguallarga
els explica com na Joana, l'abella reina, s'ha enamorat
d'un senegalès ben daixò que viu al Japó i Belette reviu
quan veu la font i el llot a mà dreta
el dia que amb Charles van voler fer fang
a dins, tot resta igual
no ha canviat pas tant, la cosa, diu Belette
que no?!, tot quant vos he dit és ver, diu madò Constança,
passat el Poal d'Estellencs es paisatge canvia i no hi ha remei
i Son Asgard, també?, pregunta Tedi
Déu me guardi, açò és un illot, fiets meus,
i Son Asgard també, aïllats com dos illots a dins d'una illa, idò, ja m'enteneu.
dijous, de febrer 01, 2007
dolines digitals
episodis de trinxera
ens passàvem hores amb Belette
sense avorrir-nos gens ni mica
mirant el foc de nit
a la finestra nevava
miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama
la vaig besar
em va mirar i digué:
no hi tornis
a la finestra nevava
miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama
la vaig besar
ens passàvem hores amb Belette
sense avorrir-nos gens ni mica
mirant el foc de nit
a la finestra nevava
miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama
la vaig besar
em va mirar i digué:
no hi tornis
a la finestra nevava
miràvem el foc i nevava
a fora queia neu
davant del foc em cremava
el vidre fred i la brasa
i un calfred d'espurna
a dins, el genoll de Belette
a frec, i la flama groga
blanc a fora de nit
a dins la llum taronja
en el perfil de brasa
la galta encesa en blanc
la seva pell de neu en flama
la vaig besar
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
