dolines digitals

humus

Aquest matí ben d'hora Belette,
tot baixant cap al caló aferrant-se
als cairells per no esberlar-se el cap,
ha vist de cop una papereta enrotllada
enfonyada dins la roca. Primer
s'ha pensat que era de tabac
o un bitllet d'autobús, i ha ficat dos dits al trau
per pinçar-la: era un retall de paper petit,
blanc i ben caragolat. L'ha desdoblat i ha llegit:
"depenem dels nostres llocs".

Un cop arran d'aigua s'ha arromangat els pantalons
s'ha tret les vambes i els mitjons
i trepitjant arestes i bassiots de mar
i arrossegant algues mortes,
ha arribat fins el roquetar dels musclos

allà s'ha assegut en una pedra
amb peus i mans dins l'aigua freda
amb onatge de carícia calma

la roca és plena de clotxes tancades
alguna que té els llavis oberts es clou de seguida
quan hi passa un dit

la frase que s'ha trobat li infla la meditació
estava disposada a deixar la ment en blanc
però "depenem dels nostres llocs"
la sacseja en eco i l'emboteix de significats
se li imposa i es veu obligada a pensar-hi

Belette va fugir de casa seva
i ara casa seva li vol passar comptes
o aquesta és la sensació que té

ara pensa que potser exagera
si pensa "passar comptes"
potser es tracta de
o més aviat de
no ho sap

depenem dels nostres llocs
diu en veu alta

aleshores se n'adona que no pot arrencar el musclo

dolines digitals

equilàters

...Nova York va ser...
com un parèntesi de maregassa
entre dos continents: el passat i el present

ho escric

els dies que Venetia va desaparèixer
(la punta de l'iceberg en superfície)
Charles i jo vam treballar d'immersió
en apnea al fons de l'origen

les mortalles

calma en suspensió
abans del salt

el fang, el llot
em van portar records vius

en tancar el darrer parèntesi
vaig esclatar en plors

Charles va sortir de la dutxa
anem a escampar la boira, em digué
i m'ho expliques tot

dolines digitals

escletxes de zel

Tedi té gravat en cd tota la feina d'ahir
el nus gordià de l'obra

l'ordinador se li va penjar a darrera hora
espera que se li hagi guardat tot

tem comprovar la feina

---

a Belette no li han agradat mai les imposicions

a Nova York la feien ser cada dia a les 8 a casa
se sopava a dos quarts de nou amb puntualitat
règia, Belette expressa l'incís

sovint només veia els assajos de la banda de jazz
que amb Venetia visitaven a la tarda

sort de Charles, que em va segrestar, ha dit

és estrany que Belette es deixés intimidar
i que necessités Charles per revelar-se

tinc la impressió que N. Y. va ser, per a Belette
una espessa boira de temors infundats
com si els fums i falsos conceptes de la ciutat
li haguessin embrutat l'amor

---

Belette, a Nova York, es va enamorar de Venetia
això ho tinc més clar que l'aigua

ho he vist en l'abraçada que s'han fet en acomidar-se
i en la manera com em parla d'ella

potser Venetia va ser el seu far de llum dins la boira
o potser una soga que s'aferrà al coll per salvar-se del naufragi

Belette no ho explica tot de Nova York

dolines digitals

humus

bon capxerigany estàs feta
madò Constança li dóna la mel
Belette en pren cullerada
i la suca amb la infusió de sàlvia
què vols dir?, pregunta

Idò, no en vulgues saber pus,
sempre has cregut massa d'històries
guarda't es Llunari a sa botxa!

Tedi ja dorm
Belette té mal de cap
i madò Constança s'eixuga les mans
amb un drap de cuina

directe a s'infern, aniràs
si vols saber pus

Belette fa el darrer glop
com la llegenda del moro, diu.

Belette se'n va a dormir
amb la darrera pregunta
penjada a la testa
Tu saps, Constança, com de debò
va morir la mare?

dolines digitals

equilàters

no tinc lletra

no m'agrada escriure
els pensaments més íntims
a l'ordinador de Tedi

l'asèpsia de la màquina
no se m'ajusta: sóc més vivaç
que la lucida, més complexa
que l'arial, més jovenívola
que el times més simbòlica
que el webdiltra
i menys universal
i més trista i mínima i bruta i mortal

no trobo la llibreta
el meu pany sense clau
ull viu de l'ànima
nua, nuada
cal.ligrafiada

el teclat m'intimida
el teclat com l'skyline de nova york
keys to the world

dolines digitals

escletxes de zel

Tedi es lleva d'hora
abans que ningú més

plega la manta del sofà i guarda el coixí

encén l'ordinador
es fa un cafè llet i mentre se'l pren
repassa l'storyboard

---

apunto els mots de Belette
que ahir, abans d'anar a dormir,
em va contar amb aparent angoixa

ella diu que no creu en els fets casuals

si va anar a Nova York
va ser per trobar-se Charles

i se'l va trobar
encara que fos inesperadament

ella diu que al moment de veure's
va tenir una gitarada de sentiments

la sensibilitat els electrificà en llaç
d'estàtues esquerdades

pràcticament no es van dir res
i s'entengueren a la perfecció

ella diu que el plaer més gran
és el silenci de la coherència

---

Belette s'ha mostrat callada davant de Charles
no l'havia vist mai així
més aviat sempre he estat jo, el callat
i l'amor l'he viscut a distància

Belette no, ella sempre ha tirat pel dret

a So na Freya s'estimbà algun cop
però s'aixecava més valenta encara

avui m'ha dit que li sap greu
que jo hagi hagut de dormir al sofà
però no és cert,
no és això el que li sap greu

Belette, aquests dies, ha observat
Venetia amb ulls zelosos i amb llàstima de si mateixa
no l'havia vist mai així

dolines digitals

humus

Tedi i Belette seuen a la terrassa.
Prenen licor d'avellana i parlen.

i tu?, tampoc no hi has entrat encara,
diu Belette.
No: casa meva és buida. La va buidar
s'onclo un cop jo vaig ser fora. No hi ha res
diu Tedi.

Belette es mira casa seva.

Em fa por.

Tu mateixa, diu Tedi.
Si no hi entres no ho aclariràs mai.

Creus de veres que el pare no va tocar res?
pregunta Belette mirant Tedi directe als ulls

El teu pare segur que no, i tret d'ell, ningú d'aquí tenia claus.
Abans de morir la mare sempre em deia que et cuidés,
no volia que tornessis perquè patiries massa.
Em deia que si fos per ella la casa ja seria buida,
i es queixava perquè ton pare havia canviat els panys
i a ella no li havia donat cap clau.
Ningú d'aquí no ha tocat mai res de ca teva.

El sol està a punt de pondre's.

Belette rumia.
El que ella sap
no ho sap per ella.
Són les cartes que li ho van explicar.
Les cartes que el seu pare li enviava
des de París.
La memòria és tòxica.

Madò Constança apareix per avisar-los
que el sopar ja és a punt.