humus
A la tarda Belette se'n va
tota sola, també,
a trobar l'albó florit.
Refà el camí del matí fins la solana plena
de margallons i albons i mates de farigola.
S'asseu.
A l'albó s'hi obren les flors d'estrelles
i les tiges es drecen erectes i provocatives
conviden al plaer de la contemplació,
en trànsit cap a l'oblit.
Allà on és hi espurneja una imatge:
és el Recordador. Quan ell la convida
a beure l'aigua del riu
que apareix davant seu Belette obre els ulls.
Ha deixat que els pensaments li parlin.
Les flors obertes desprenen complicitat,
com el silenci i la calidesa d'aquella solana,
com la visió que acaba de deixar enrere.
Agafa una pedra.
Torna a la terra, Belette, es diu.
La darrera vegada que va permetre
que els pensaments li parlessin,
va estar a punt de fer una bajanada.
Torna a la terra, Belette.
dimarts, de març 13, 2007
dissabte, de març 10, 2007
dolines digitals
episodis de trinxera
Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).
Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.
Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).
Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.
Copiar llibres era sentenciós. I a mi m'avorria molt.
Belette sempre em deia: si aprenem a escriure,
aprendrem a dirigir els pensaments.
Però això crec que ho copiava de les frases
concloents que sempre deia el seu pare.
divendres, de març 09, 2007
dolines digitals
equilàters
Estic desolada.
Potser amb un jet lag crònic,
estic encofurnada i perduda
en la translació apegalosa
dins aquesta calda de lleganyes
i tiranies de sofà que em capola l'ànima.
Trobo a faltar tant de dinamisme!
I aquests versos que em diuen i no em diuen
i ploren alguna cosa que encara no entenc
i que vull comprendre i...
on rau l'amor quan només circula la tristesa?
em disseccionaria ara mateix,
buscaria la meva feblesa per entre la femoral
la cava superior, la cava inferior i la jugular
apuntalaria els ventricles amb una viga mestra
i em llevaria la pell sota una pluja fresca i regeneradora.
Estic desolada.
Potser amb un jet lag crònic,
estic encofurnada i perduda
en la translació apegalosa
dins aquesta calda de lleganyes
i tiranies de sofà que em capola l'ànima.
Trobo a faltar tant de dinamisme!
I aquests versos que em diuen i no em diuen
i ploren alguna cosa que encara no entenc
i que vull comprendre i...
on rau l'amor quan només circula la tristesa?
em disseccionaria ara mateix,
buscaria la meva feblesa per entre la femoral
la cava superior, la cava inferior i la jugular
apuntalaria els ventricles amb una viga mestra
i em llevaria la pell sota una pluja fresca i regeneradora.
dimecres, de març 07, 2007
dolines digitals
humus
Quan Tedi es lleva i va a la cuina
Belette ja és a punt per sortir
vaig a l'escull de la Galera.
No m'esperes?
Prefereixo estar sola.
El caminoi que hi duu està plagat de margallons.
El sol pica fort a les pedres blanques i Belette
només pensa que no vol pensar gaire.
Vol quedar-se quieta en l'espai que separa
un pensament d'un altre, estireganyar-lo
i fer-lo cada vegada més bo, més relaxat.
Arriba a l'escull, seu en una roca cara al mar.
Es concentra en l'onatge, pausat i càlid.
S'immergeix en el mateix so fins que desapareix.
Allà on és, aparta instantànies barroeres que l'assalten.
Rostres: Tedi i na Joana Un Deure: posar piles a l'mp3
Una imatge: la mare collint olives, Un rostre: en Tomeu des Cotxo
margallons i pedres blanques Silenci.
Una bufetada, Una sensació: la roentor de la rajola de la terrassa
en contacte amb el seu cos de nena, nu, sota el sol de la tarda d'estiu.
Obre els ulls.
El sol penja una mica més alt
i decideix tornar. Sent el plaer
del cos, càlid i distès, cos de dona.
La pell de les cames li brilla, i els braços.
Es fa un petó a l'espatlla
i s'aixeca.
Camí de casa veu al lluny un home.
Un home que passeja i s'ajup davant un albó florit
i observa una poncella que pinça amb el polze i l'índex,
delicadament, com quan prenia la tija d'un lliri de mar
i amb el dit menut li assenyalava els estamps.
Pot ser ell? Potser.
Belette somriu i se'n torna a casa.
Quan Tedi es lleva i va a la cuina
Belette ja és a punt per sortir
vaig a l'escull de la Galera.
No m'esperes?
Prefereixo estar sola.
El caminoi que hi duu està plagat de margallons.
El sol pica fort a les pedres blanques i Belette
només pensa que no vol pensar gaire.
Vol quedar-se quieta en l'espai que separa
un pensament d'un altre, estireganyar-lo
i fer-lo cada vegada més bo, més relaxat.
Arriba a l'escull, seu en una roca cara al mar.
Es concentra en l'onatge, pausat i càlid.
S'immergeix en el mateix so fins que desapareix.
Allà on és, aparta instantànies barroeres que l'assalten.
Rostres: Tedi i na Joana Un Deure: posar piles a l'mp3
Una imatge: la mare collint olives, Un rostre: en Tomeu des Cotxo
margallons i pedres blanques Silenci.
Una bufetada, Una sensació: la roentor de la rajola de la terrassa
en contacte amb el seu cos de nena, nu, sota el sol de la tarda d'estiu.
Obre els ulls.
El sol penja una mica més alt
i decideix tornar. Sent el plaer
del cos, càlid i distès, cos de dona.
La pell de les cames li brilla, i els braços.
Es fa un petó a l'espatlla
i s'aixeca.
Camí de casa veu al lluny un home.
Un home que passeja i s'ajup davant un albó florit
i observa una poncella que pinça amb el polze i l'índex,
delicadament, com quan prenia la tija d'un lliri de mar
i amb el dit menut li assenyalava els estamps.
Pot ser ell? Potser.
Belette somriu i se'n torna a casa.
dimarts, de març 06, 2007
dolines digitals
episodis de trinxera
el matí que Belette va ensenyar-me a besar
va ser horripilant.
Recordo sortir ben prest de casa
amb l'esmorzar a la boca
per anar-la a buscar i posar-nos d'acord
(Belette m'havia d'esperar a les onze en punt
amagada al poal d'Estellencs quan jo hi passés
camí de Son Asgard, perquè la mare
m'hi enviava a dur-hi pa de figa i galetes de garrova)
i quan tenia un peu a l'escala de ca seva
vaig sentir la mare de Belette
que perseguia el pare de Belette cridant i amenaçant.
Vaig treure el cap per la cantonada lateral.
Darrere la casa, sota la figuera, allà on solien
aparcar el cotxe quan començava a fer calor,
Jean Claude estrenyia na Catarina
amb una abraçada ofegadora que la immobilitzava
i amb cops de llavi intentava fendir la boca serrada
i guanyar els estirabecs de la dona.
Un cop lliure dels braços d'ell,
na Catarina li va clavar una plantofada a la cara.
A les onze en punt vaig arribar al poal d'Estellencs.
Belette ja hi era. Vaig seure al graó, vam fer un glop
de la cantimplora i vam obrir el paquet
de galetes de garrova. Aleshores Belette va dir-me:
na Joana m'ha ensenyat com es fan els petons de veritat.
Vols saber-ho?
Jo no volia saber-ho. Na Joana sempre m'havia fet por
(madò Constança l'anomenava sovint diable boiet
o al.loteta sauvatgeta per fer-ho suau) i no m'en fiava pèl.
A més, tenia l'escena de primera hora gravada al cap,
i tenia present també la reacció de Belette el dia que jo
vaig fer-li un petó a la galta. No volia saber com eren
els petons de veritat i vam quedar que ens els faríem de broma.
Belette va acostar-se'm amb els llavis entreoberts
i amb la punta de la llengua va tocar-me la punta de la llengua.
Aleshores, de cop i volta va canviar de parer,
i amb tota la veritat del món va entrar sencera
dins la boca fins rascar-me el paladar.
Jo sentia que m'afogava, notava els grumolls ensalivats de galeta
que es perdien sota llengua i la seva llengua cada cop més enfonyada
fins que em revingué un oi de pensament que em va fer aturar-la.
No m'agraden els petons de veritat, vaig dir-li.
A mi m'encanta!, va saltar riallera.
Però aleshores, la veritat encara no li havia boicotejat la vida.
el matí que Belette va ensenyar-me a besar
va ser horripilant.
Recordo sortir ben prest de casa
amb l'esmorzar a la boca
per anar-la a buscar i posar-nos d'acord
(Belette m'havia d'esperar a les onze en punt
amagada al poal d'Estellencs quan jo hi passés
camí de Son Asgard, perquè la mare
m'hi enviava a dur-hi pa de figa i galetes de garrova)
i quan tenia un peu a l'escala de ca seva
vaig sentir la mare de Belette
que perseguia el pare de Belette cridant i amenaçant.
Vaig treure el cap per la cantonada lateral.
Darrere la casa, sota la figuera, allà on solien
aparcar el cotxe quan començava a fer calor,
Jean Claude estrenyia na Catarina
amb una abraçada ofegadora que la immobilitzava
i amb cops de llavi intentava fendir la boca serrada
i guanyar els estirabecs de la dona.
Un cop lliure dels braços d'ell,
na Catarina li va clavar una plantofada a la cara.
A les onze en punt vaig arribar al poal d'Estellencs.
Belette ja hi era. Vaig seure al graó, vam fer un glop
de la cantimplora i vam obrir el paquet
de galetes de garrova. Aleshores Belette va dir-me:
na Joana m'ha ensenyat com es fan els petons de veritat.
Vols saber-ho?
Jo no volia saber-ho. Na Joana sempre m'havia fet por
(madò Constança l'anomenava sovint diable boiet
o al.loteta sauvatgeta per fer-ho suau) i no m'en fiava pèl.
A més, tenia l'escena de primera hora gravada al cap,
i tenia present també la reacció de Belette el dia que jo
vaig fer-li un petó a la galta. No volia saber com eren
els petons de veritat i vam quedar que ens els faríem de broma.
Belette va acostar-se'm amb els llavis entreoberts
i amb la punta de la llengua va tocar-me la punta de la llengua.
Aleshores, de cop i volta va canviar de parer,
i amb tota la veritat del món va entrar sencera
dins la boca fins rascar-me el paladar.
Jo sentia que m'afogava, notava els grumolls ensalivats de galeta
que es perdien sota llengua i la seva llengua cada cop més enfonyada
fins que em revingué un oi de pensament que em va fer aturar-la.
No m'agraden els petons de veritat, vaig dir-li.
A mi m'encanta!, va saltar riallera.
Però aleshores, la veritat encara no li havia boicotejat la vida.
dilluns, de març 05, 2007
dolines digitals
equilàters
quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:
una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.
dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.
tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.
Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.
quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:
una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.
dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.
tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.
Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.
dijous, de març 01, 2007
dolines digitals
humus
Belette no ha passat nit bona.
Ha dormit a l'habitació de na Joana
la mateixa que anys enrere, tan enrere,
pensa Belette, que no sap si s'ho inventa:
l'habitació on na Joana es despullà un dia
i li ensenyà les calces, tacades de sang.
A na Joana, "l'al.loteta sauvatgeta",
que n'hi deia madò Constança,
perquè sempre la feia anar de corcoll,
la van internar en una escola de Londres.
Anava a So na Freya per vacances, carregada
de maletes i regals, i per a Belette, en exclusiva,
d'anècdotes terribles: el rostre del diable
que es pot veure en una pedra de la terrassa,
segons na Joana, és culpa de Sister Mary,
una bruixota que sempre li llança pestes
i li diu que el dimoni l'espera a les portes de l'infern
i que se l'endurà abans d'hora si torna
a tacar de tinta l'uniforme de la seva companya
de pupitre que ha nom de Pamela.
Belette ha somiat na Joana. Era l'estiu del 1986.
Na Joana vestia una mini prisada de color verd poma
les cames llargues i esveltes, mitjonets blancs i uns mocasins.
Un regalim de sang li relliscava cuixa avall, genoll, cama
fins tacar el mitjons blancs. Na Joana li somreia i li deia:
la sang dels pecadors, duem l'infern a dins...
i Belette s'ha desvetllat tota i no ha pogut dormir més.
Ha encès el llum, ha agafat la llibreta, i s'ha passat la nit
descrivint el plançó de Narcís que madò Constança
fa créixer a l'escriptori adolescent de na Joana.
Belette no ha passat nit bona.
Ha dormit a l'habitació de na Joana
la mateixa que anys enrere, tan enrere,
pensa Belette, que no sap si s'ho inventa:
l'habitació on na Joana es despullà un dia
i li ensenyà les calces, tacades de sang.
A na Joana, "l'al.loteta sauvatgeta",
que n'hi deia madò Constança,
perquè sempre la feia anar de corcoll,
la van internar en una escola de Londres.
Anava a So na Freya per vacances, carregada
de maletes i regals, i per a Belette, en exclusiva,
d'anècdotes terribles: el rostre del diable
que es pot veure en una pedra de la terrassa,
segons na Joana, és culpa de Sister Mary,
una bruixota que sempre li llança pestes
i li diu que el dimoni l'espera a les portes de l'infern
i que se l'endurà abans d'hora si torna
a tacar de tinta l'uniforme de la seva companya
de pupitre que ha nom de Pamela.
Belette ha somiat na Joana. Era l'estiu del 1986.
Na Joana vestia una mini prisada de color verd poma
les cames llargues i esveltes, mitjonets blancs i uns mocasins.
Un regalim de sang li relliscava cuixa avall, genoll, cama
fins tacar el mitjons blancs. Na Joana li somreia i li deia:
la sang dels pecadors, duem l'infern a dins...
i Belette s'ha desvetllat tota i no ha pogut dormir més.
Ha encès el llum, ha agafat la llibreta, i s'ha passat la nit
descrivint el plançó de Narcís que madò Constança
fa créixer a l'escriptori adolescent de na Joana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
