dolines digitals

escletxes de zel

Tedi es lleva d'hora
abans que ningú més

plega la manta del sofà i guarda el coixí

encén l'ordinador
es fa un cafè llet i mentre se'l pren
repassa l'storyboard

---

apunto els mots de Belette
que ahir, abans d'anar a dormir,
em va contar amb aparent angoixa

ella diu que no creu en els fets casuals

si va anar a Nova York
va ser per trobar-se Charles

i se'l va trobar
encara que fos inesperadament

ella diu que al moment de veure's
va tenir una gitarada de sentiments

la sensibilitat els electrificà en llaç
d'estàtues esquerdades

pràcticament no es van dir res
i s'entengueren a la perfecció

ella diu que el plaer més gran
és el silenci de la coherència

---

Belette s'ha mostrat callada davant de Charles
no l'havia vist mai així
més aviat sempre he estat jo, el callat
i l'amor l'he viscut a distància

Belette no, ella sempre ha tirat pel dret

a So na Freya s'estimbà algun cop
però s'aixecava més valenta encara

avui m'ha dit que li sap greu
que jo hagi hagut de dormir al sofà
però no és cert,
no és això el que li sap greu

Belette, aquests dies, ha observat
Venetia amb ulls zelosos i amb llàstima de si mateixa
no l'havia vist mai així

dolines digitals

humus

Tedi i Belette seuen a la terrassa.
Prenen licor d'avellana i parlen.

i tu?, tampoc no hi has entrat encara,
diu Belette.
No: casa meva és buida. La va buidar
s'onclo un cop jo vaig ser fora. No hi ha res
diu Tedi.

Belette es mira casa seva.

Em fa por.

Tu mateixa, diu Tedi.
Si no hi entres no ho aclariràs mai.

Creus de veres que el pare no va tocar res?
pregunta Belette mirant Tedi directe als ulls

El teu pare segur que no, i tret d'ell, ningú d'aquí tenia claus.
Abans de morir la mare sempre em deia que et cuidés,
no volia que tornessis perquè patiries massa.
Em deia que si fos per ella la casa ja seria buida,
i es queixava perquè ton pare havia canviat els panys
i a ella no li havia donat cap clau.
Ningú d'aquí no ha tocat mai res de ca teva.

El sol està a punt de pondre's.

Belette rumia.
El que ella sap
no ho sap per ella.
Són les cartes que li ho van explicar.
Les cartes que el seu pare li enviava
des de París.
La memòria és tòxica.

Madò Constança apareix per avisar-los
que el sopar ja és a punt.

dolines digitals

equilàters

estic cansadíssima

fa sis dies que no escric
i en fa més que no m'escriu ningú
al correu la safata d'entrada és plena de virus
i a la cala dels Lliris floreixen agapants
què hi faig aquí?
per què l'amor em desflora?

tinc set

la Lucie Dogson m'explica que està de vacances
que en són de necessàries!, em diu, tota feina
acaba giravoltant en remolí i cal escapar-se d'un mateix
fujo de Nova York una temporadeta...

visc la sensació que sóc en una mentida
no m'arriba l'aroma d'agapant de Son Asgard,
on s'hi mou la veritat
i tot el que vaig deixar a l'altra banda de l'oceà
es fon es dilueix s'esvaneix i se m'oblida
el perfum del real. Les paraules, aquí,
són indiferents, apagades
de tija pelada

no me'n surto
plego d'escriure

dolines digitals

escletxes de zel

Tedi traça en paper una línia del temps
que encapçala amb un títol: Lolita

treballa, arxiva carpetes i documents
s'ordena
o almenys ho intenta

també escolta Belette

---

per fi ha decidit parlar-me del viatge a Nova York
de Charles

---

la sexualitat de Belette
és complexa

plena d'intersticis

no l'arribaré a entendre mai

dolines digitals

humus

És matí ben aviat.
Belette esmorza galetes amb llet
Madò Constança esgrana faves
Tedi encara dorm.

una franja de claror es deixa caure
damunt les mans de madò Constança,
mans terroses i de dits solters
que unglegen les beines i fan saltar en corrua
els grans verds tendres tesats i somrients

Belette s'eixuga els llavis i diu: vaig a fer una volta.

Arriba a la solana i seu davant l'albó.
Tanca els ulls i medita.

Les mans del Recordador, humils, l'acaricien.
Belette no venta les imatges, deixa que s'obrin pas
dins seu, protegint els pensaments
que les podrien manipular.
Amb la cura de dos dits el Recordador
pren un lliri de mar per la tija i diu:
Al Pancratium maritimum no li agrada
mesclar-se amb altra vegetació
i s’aferra molt fort al sòl.
Assenyala un bulb i afegeix: és tòxic
dins el bulb s'hi concentren els nutrients de la planta,
la toxicitat protegeix el seu creixement.

Un cop de vent fresc s'endú el record i a Belette
se li solidifica un pensament: la memòria és tòxica.

Obre els ulls. El sol és més alt.
es mira les seves mans, blanques de març
les ralladures del temps són una personalitat
l'humus del present.
Recorda l'estiu de 1986.

dolines digitals

episodis de trinxera

Llegeixo

Fullejo i fullejo aquests records miserables
i no deixo de preguntar-me, va ser llavors?
... podrien ser mots de Belette

Si hagués de radiografiar Belette
les franges blanques en comptes d'ossos
serien esquerdes
però no fissures en el sentit de trencament
sinó escletxes que s'esbadellen i regeneren
circuits mentals i valors físics.

Això ho veig ara, fullejant els records,
inventariant anècdotes, inventant
per comprendre millor.

Va ser llavors, aquell estiu, quan madò Bet
li digué que Charles havia anat de viatge a l'Orient.
A Belette li va esclatar l'amor directe a na Joana,
la seva confident d'aleshores. I es va enamorar d'ella
encara que fos de broma.

Va ser la seva primera esquerda.

Belette encara avui parla de crisi
però potser perquè és un mot démodé
cal reinventar el valor de canvi.

dolines digitals

equilàters

em costa de trobar l'equilibri
en aquest vèrtex entre la vida i la mort
no exagero: l'excentricitat pendular de l'amor
que no para mai de vacil.lar ara aquí ara allà
ara escriure ara viure

intentaré explicar-me

a vegades no sé què m'estimo més
si viure o escriure el que voldria viure

a vegades, si visc em moro. Em confonc
amb els quefers diaris, les accions més petites
m'engoleixen, em dilueixen, m'esborren
aleshores em poso a escriure a escriure amb tinta forta.

a vegades és escrivint que em moro,
la vida transcorre al meu entorn
mentre jo em quedo immòbil, extàtica,
el cos em cruix i es queixa i els pensaments
també es ressequen.

necessito escapar de la protecció de la lletra escrita
de la tirania de la imaginació i el somni
he decidit vestir-me un abric i sortir al carrer