dimecres, de gener 31, 2007

dolines digitals

equilàters

incidim tots tres al mateix pla
de l'àtic amb finestres de sol

Venetia al divan amb els ulls mandrosos
i Charles que se la mira amb pinzell
i jo que me la miro amb un calfred
recolzada al radiador i el sol a l'esquena

Venetia anava tota nua
tota bella tota icona
tota sorpresa quieta

un brogit de gelosia i desig
se'm va reviscolar en el ventre
no comprenia què hi feia allà,
la cambrera del bar de l'edifici,
la noia del Met, de les ficcions, de la mort
amb Charles que li feia amor
amb ulls i pintura i llenç

vaig anar a la cuina a fer cafè
a fer cafè era com anar dins la bola de cristall glaçat
del vanitas de Gheyn
on l'aixeta i l'aigua corrent, el gest sec
per obrir la cintura d'una cafetera europea
el rasc del llumí i la flama que crema, el gas
i l'olor de gas, i el gas encès, i els minuts que passen
abans que el borboll soni i s'ofegui i el perfum calent
s'escampi per tot el loft, mentre observo el quadre
de dues persones quietes en una sola tasca: la perpetuïtat,
a fer cafè era com entrar dins un moment evanescent
de vida i de real, dins els lapsus de cada dia
dels quefers que ens fan escàpuls i ens fan vells.

no vaig poder trencar el gel i interrompre l'escena
em vaig quedar rere la barra americana
em vaig beure el cafè jo sola observant
em vaig sentir tremolosa d'amor

dimecres, de gener 24, 2007

dolines digital

humus

Embús de dilluns matí

a la cintura de Palma
prop del parrús d'es Viver
un camió ha bolcat tonelades
els nervis col.lapsats arriben
fins a Gènova

el taxista mira pel retrovisor
pregunta a madò Constança:
direcció Andratx, diu?

Belette no s'imagina com
s'ha pogut transformar
amb tan poc de temps
tot el llarg i aspre continent
de l'espina dorsal que recorda

la pell de brau tatuada de xalets inesborrables
la faran plorar

I dius que no hi queda res
al voltant de So na Freya?
pregunta, aturats encara

Idò re de res.
Ni pagesos ni pescadors.

Belette no s'ho imagina.

diumenge, de gener 21, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

ara no, però d'infants,
els hiverns eren durs sempre

un fred que feia córrer els mocs
i glaçava

els hiverns eren d'un avorriment
tenaç i ens obstinàvem
a trencar el gel

sortíem a jugar a fora

fins que ens trèiem els abrics
perquè, amb les galtes vermelles,
suàvem

desafiàvem sense pensar-ho la quietud i el repòs

dimecres, de gener 17, 2007

dolines digitals

equilàters

em vaig enamorar d'aquell quadre
vanitas still life
com qui s'enamora de la mort
del temps i la memòria

detritus de la nostra identitat

amor per perdre en deixant
mentre avancem dia a dia vers la mort
amb passió d'amant de vida

Venetia i Violeta i jo mateixa
amb un destí entrellaçat i incomprensible

Ella em dugué per segon cop al Met
em plantà davant del quadre i em digué:
la vida no és res

aquestes paraules em feren plorar

en un racó de la sala buida
li vaig contar la meva història

promet-me que no ho diràs mai a ningú
t'ho prometo

dimarts, de gener 16, 2007

dolines digitals

humus

Madò Constança seu en un banc.
Està com sempre, amb els clotets a les galtes
i ulls àvids de caçar somriures. Les mans
plegades a la falda i el bolso que malpenja
del seu braç dret.

Quan Tedi i Belette s'hi acosten se'ls remira
amb les celles alades, obre les mans, s'aixeca,
i els ancaixa tots dos en abraçada.

El pit de madò Constança, gros i càlid com sempre.

A tots tres els brillen els ulls i els records
el temps se'ls agombola a les galtes
vermelles de la calefacció, molt alta, de l'aeroport
exsudació dels sentiments
els verbs s'acumulen en pedaços i salten pels descosits

Anem, anem a casa, amolla madò Constança,
vull que m'ho expliqueu tot fil per randa.
I na Joana?, pregunta Belette.
Ui na Joana! Idò està ben folla. Ara és al Japó!
Anem, anem a casa que hi molta tela per contar.

dilluns, de gener 15, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

Per què ens oblidem tan aviat
d'allò que ens fa feliços?

Aquell estiu que Belette va allunyar-se de mi
em vaig perdre, malversar. Vaig cavar una fossa
on m'atrinxerava cada tarda per observar,
sense ser vist, com Charles i Belette jugaven
a cromos prop del mur de Son Asgard.

No tocava la bicicleta. No tocava el tiralínies
no tocava la peixera, no tocava la turquesa
ni les diapositives. Vivia enfebrat en la ridiculesa,
en la indolència del poruc i la xacra de l'ofès,
no tocava res del que em feia vida.

sol
amb la soledat del bel.ligerant

Vaig oblidar-me del meu món proper
incapaç de refer-me.

diumenge, de gener 14, 2007

dolines digitals

equilàters

es va crear un triangle
diria amorós amb totes les lletres
de tres angles aguts

Venetia va parlar-me per primer cop
de Violeta el dia que el seu cap no hi era.
Va seure amb mi, tranquil.la, a la cafeteria
(una companya de feina li va somriure
i picà l'ullet) i es va prendre una infusió de til.la.

Em va explicar el dia que va asseure's amb ella
arran de l'entrada del local de jazz. Em va explicar
que varen estar molta d'estona en silenci
fins que Violeta, amb veu melodiosa, es va posar a cantar.
Em va explicar que la noia cantava al seu marit
cada cop que sentia com ell li acariciava la galta.
El seu marit va morir.
Em va explicar aquella determinació de viure al carrer,
resoluda malgrat els contres.

La seva història sí que és dura,
però te l'hauria d'explicar ella mateixa per conèixer
el calat de la seva experiència.
Venetia va restar una estona en silenci,
fins que afegí: tot i que mai no assolim ningú en profunditat.

Aleshores va parlar-me de Beth Sarkinsky.
Beth, una amiga de l'ànima.

El darrer any de carrera, en una festa universitària
li va presentar Jakob.
Venetia se'n va enamorar a l'acte i just
abans de llicenciar-se es van casar.
Venetia va fer el darrer glop de tisana i digué:
Encara no fa tres mesos, Jakob i Beth van morir
cremats en un accident de cotxe.
El seu rostre era d'una serenor espontània.

Em sap greu, sols sé dir
quan em manquen les paraules.

Ella em va somriure.

Per això vaig al Met a observar el vanitas
de Jacob De Ghyen. Coincidència en el nom?
El quadre m'ha fet entendre moltes preguntes.

Saps, la mort és amiga i companya de viatge.
Violeta ho sap, i jo també.

dissabte, de gener 13, 2007

dolines digitals

humus

això és tot el que resta de nosaltres

Belette diu, detritus

i sosté la bossa d'escombraries.
Tedi s'ho pensa dues vegades.
No. No, Belette.

Belette va rebre resposta de Charles:
"El que recordis del passat no existeix,
són aparences que pots refer si hi tornes,
ja saps què en penso del temps".

Belette té la motxilla feta.
Tedi també.
Totes dues reposen a l'entrada del pis.

Tedi observa la capsa de sabates.
Les caragolines del mur, conquilles i còdols rodats,
en una ampolleta, sorra blanca. Un tiralínies.
Belette aguanta la bossa d'escombraries oberta.
No. No, Belette.


Tedi repeteix: això és tot el que resta de nosaltres
Belette diu: aquest nosaltres ja no existeix,
hem de refer-nos. Si et quedes amb els records,
no cal que vinguis.

Però Tedi té el bitllet cap a l'illa
i madò Constança els espera.


divendres, de gener 12, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

set de desert i un sol que rosteix
Belette a la cantonada ven globus
i jo en vull un de vermell
un de vermell
Belette a la cantonada ven globus
un de vermell o dos
potser dos dos de vermells o potser tres
tres de vermells ella és lluny
a la cantonada tres de vermells, calents, roents
o potser quatre, més foc, foguera, quatre
quatre globus vermells o potser cinc
no em sents? vull cinc globus vermells
perquè tinc set, set de desert i un sol
o potser sis, sis vermells, sis sis
no em sents? o potser set?
set de vermells i un sol que rosteix.

fins que no m'he begut un got d'aigua freda
no he despertat del malson, aquesta nit
enfebrat de nou i Belette flotant davant meu
constantment i fantasmagòrica
m'ha cridat amb plor tallat:
l'amor es desinfla, l'amor es desinfla!
omple't els pulmons!!

temperatura de mitjanit: 39
apunto: recordar el malson de Son Asgard.

dimarts, de gener 02, 2007

dolines digitals

equilàters

continuo en aquest bloc
els fragments que acabo de viure

ara, amb l'Atlàntic entremig,
a casa en Tedi passo pàgina
i refaig per entendre
la memòria novaiorquesa

potser la vida no és com un riu
això ho vaig pensar molts cops
observant les aigües del
Hudson
els rius són línies cronològiques

reescriure
sempre la vida
per fer-la més intensa
més plena
més nutritiva

m'ennuego

dilluns, de gener 01, 2007

dolines digitals

eclàmpsies col.laterals

Belette no sap com explicar-se

Tedi està dret i juga amb un io-io

oblido Aràlia, diu Belette per resumir,
encara que es perdi el matís que tant costa d'entendre
he de recuperar la coherència que vaig tenir amb ella.

No pots oblidar Aràlia si encara hi penses, diu Tedi.

el matís

ja t'he dit que no n'hi ha prou de recordar-la,
Aràlia no es pot retenir enlloc, ni a la memòria,
necessita...
...una actualització constant, reviure-la.
Belette rumia mentre es passeja l'hematites
d'una mà a l'altra
els textos que vas escriure quan estaves convalescent,
creus que són fidels als fets que succeïren?
escriure no és retenir res sinó actualitzar-ho tot.

Tedi tira el io-io al sofà "i això què té a veure amb Aràlia?"

Belette es guarda la pedra a la butxaca
deixar d'actualitzar és oblidar
i jo no vull oblidar-me d'ella
per més que la recordi.
Li parla a Tedi del darrer cop
que van sortir a buscar Aràlia
fa massa temps enrere
abans de res, de Nova York, de la convalescència,
aleshores era com si ho haguessin oblidat tot.

Belette es carrega la motxilla a l'esquena

véns o no?

al Món Sens Fi?
a buscar un de tants finals.