divendres, de març 30, 2007

dolines digitals

humus

Tedi i Belette seuen a la terrassa.
Prenen licor d'avellana i parlen.

i tu?, tampoc no hi has entrat encara,
diu Belette.
No: casa meva és buida. La va buidar
s'onclo un cop jo vaig ser fora. No hi ha res
diu Tedi.

Belette es mira casa seva.

Em fa por.

Tu mateixa, diu Tedi.
Si no hi entres no ho aclariràs mai.

Creus de veres que el pare no va tocar res?
pregunta Belette mirant Tedi directe als ulls

El teu pare segur que no, i tret d'ell, ningú d'aquí tenia claus.
Abans de morir la mare sempre em deia que et cuidés,
no volia que tornessis perquè patiries massa.
Em deia que si fos per ella la casa ja seria buida,
i es queixava perquè ton pare havia canviat els panys
i a ella no li havia donat cap clau.
Ningú d'aquí no ha tocat mai res de ca teva.

El sol està a punt de pondre's.

Belette rumia.
El que ella sap
no ho sap per ella.
Són les cartes que li ho van explicar.
Les cartes que el seu pare li enviava
des de París.
La memòria és tòxica.

Madò Constança apareix per avisar-los
que el sopar ja és a punt.

dijous, de març 29, 2007

dolines digitals

equilàters

estic cansadíssima

fa sis dies que no escric
i en fa més que no m'escriu ningú
al correu la safata d'entrada és plena de virus
i a la cala dels Lliris floreixen agapants
què hi faig aquí?
per què l'amor em desflora?


tinc set

la Lucie Dogson m'explica que està de vacances
que en són de necessàries!, em diu, tota feina
acaba giravoltant en remolí i cal escapar-se d'un mateix
fujo de Nova York una temporadeta...

visc la sensació que sóc en una mentida
no m'arriba l'aroma d'agapant de Son Asgard,
on s'hi mou la veritat
i tot el que vaig deixar a l'altra banda de l'oceà
es fon es dilueix s'esvaneix i se m'oblida
el perfum del real. Les paraules, aquí,
són indiferents, apagades
de tija pelada

no me'n surto
plego d'escriure

dimarts, de març 27, 2007

dolines digitals

escletxes de zel

Tedi traça en paper una línia del temps
que encapçala amb un títol: Lolita

treballa, arxiva carpetes i documents
s'ordena
o almenys ho intenta

també escolta Belette

---

per fi ha decidit parlar-me del viatge a Nova York
de Charles

---

la sexualitat de Belette
és complexa

plena d'intersticis

no l'arribaré a entendre mai

dilluns, de març 26, 2007

dolines digitals

humus

És matí ben aviat.
Belette esmorza galetes amb llet
Madò Constança esgrana faves
Tedi encara dorm.

una franja de claror es deixa caure
damunt les mans de madò Constança,
mans terroses i de dits solters
que unglegen les beines i fan saltar en corrua
els grans verds tendres tesats i somrients

Belette s'eixuga els llavis i diu: vaig a fer una volta.

Arriba a la solana i seu davant l'albó.
Tanca els ulls i medita.

Les mans del Recordador, humils, l'acaricien.
Belette no venta les imatges, deixa que s'obrin pas
dins seu, protegint els pensaments
que les podrien manipular.
Amb la cura de dos dits el Recordador
pren un lliri de mar per la tija i diu:
Al Pancratium maritimum no li agrada
mesclar-se amb altra vegetació
i s’aferra molt fort al sòl.
Assenyala un bulb i afegeix: és tòxic
dins el bulb s'hi concentren els nutrients de la planta,
la toxicitat protegeix el seu creixement.

Un cop de vent fresc s'endú el record i a Belette
se li solidifica un pensament: la memòria és tòxica.


Obre els ulls. El sol és més alt.
es mira les seves mans, blanques de març
les ralladures del temps són una personalitat
l'humus del present.
Recorda l'estiu de 1986.

diumenge, de març 25, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

Llegeixo

Fullejo i fullejo aquests records miserables
i no deixo de preguntar-me, va ser llavors?
... podrien ser mots de Belette

Si hagués de radiografiar Belette
les franges blanques en comptes d'ossos
serien esquerdes
però no fissures en el sentit de trencament
sinó escletxes que s'esbadellen i regeneren
circuits mentals i valors físics.

Això ho veig ara, fullejant els records,
inventariant anècdotes, inventant
per comprendre millor.

Va ser llavors, aquell estiu, quan madò Bet
li digué que Charles havia anat de viatge a l'Orient.
A Belette li va esclatar l'amor directe a na Joana,
la seva confident d'aleshores. I es va enamorar d'ella
encara que fos de broma.

Va ser la seva primera esquerda.

Belette encara avui parla de crisi
però potser perquè és un mot démodé
cal reinventar el valor de canvi.

dissabte, de març 24, 2007

dolines digitals

equilàters

em costa de trobar l'equilibri
en aquest vèrtex entre la vida i la mort
no exagero: l'excentricitat pendular de l'amor
que no para mai de vacil.lar ara aquí ara allà
ara escriure ara viure

intentaré explicar-me

a vegades no sé què m'estimo més
si viure o escriure el que voldria viure

a vegades, si visc em moro. Em confonc
amb els quefers diaris, les accions més petites
m'engoleixen, em dilueixen, m'esborren
aleshores em poso a escriure a escriure amb tinta forta.

a vegades és escrivint que em moro,
la vida transcorre al meu entorn
mentre jo em quedo immòbil, extàtica,
el cos em cruix i es queixa i els pensaments
també es ressequen.

necessito escapar de la protecció de la lletra escrita
de la tirania de la imaginació i el somni
he decidit vestir-me un abric i sortir al carrer

dimarts, de març 13, 2007

dolines digitals

humus

A la tarda Belette se'n va
tota sola, també,
a trobar l'albó florit.

Refà el camí del matí fins la solana plena
de margallons i albons i mates de farigola.
S'asseu.

A l'albó s'hi obren les flors d'estrelles
i les tiges es drecen erectes i provocatives
conviden al plaer de la contemplació,
en trànsit cap a l'oblit.

Allà on és hi espurneja una imatge:
és el Recordador. Quan ell la convida
a beure l'aigua del riu
que apareix davant seu Belette obre els ulls.
Ha deixat que els pensaments li parlin.

Les flors obertes desprenen complicitat,
com el silenci i la calidesa d'aquella solana,
com la visió que acaba de deixar enrere.

Agafa una pedra.
Torna a la terra, Belette, es diu.
La darrera vegada que va permetre
que els pensaments li parlessin,
va estar a punt de fer una bajanada.

Torna a la terra, Belette.

dissabte, de març 10, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

Els dies que plovia,
no sé per què, especialment quan plovia,
ens tancàvem amb Belette al despatx
on el seu pare col.leccionava llibres
(no el vèiem llegir mai, però aquells
prestatges eren a rebentar,
i hi havia llibres pertot: damunt la taula
i a terra, arrambats a la paret i enfilant-se
en pilons com els gratacels d'una Nova York
plena d'històries).

Agafàvem un llibre a l'atzar i en copiàvem
uns quants paràgrafs. Fer això va ser idea de Belette,
és clar. Ella deia que voldria ser escriptora
i jugàvem a ser grans. Jo mai no he tingut les coses
tan clares com ella, no l'he vist mai, el meu futur...
Potser és aquesta capacitat tan seva de projectar-se
que qualsevol canvi li és estrepitós i revoltat
i la fascina, evidentment, per l'habilitat que té
de sorprendre's a si mateixa.

Copiar llibres era sentenciós. I a mi m'avorria molt.
Belette sempre em deia: si aprenem a escriure,
aprendrem a dirigir els pensaments.

Però això crec que ho copiava de les frases
concloents que sempre deia el seu pare.

divendres, de març 09, 2007

dolines digitals

equilàters

Estic desolada.

Potser amb un jet lag crònic,
estic encofurnada i perduda
en la translació apegalosa
dins aquesta calda de lleganyes
i tiranies de sofà que em capola l'ànima.

Trobo a faltar tant de dinamisme!

I aquests versos que em diuen i no em diuen
i ploren alguna cosa que encara no entenc
i que vull comprendre i...

on rau l'amor quan només circula la tristesa?
em disseccionaria ara mateix,
buscaria la meva feblesa per entre la femoral
la cava superior, la cava inferior i la jugular
apuntalaria els ventricles amb una viga mestra
i em llevaria la pell sota una pluja fresca i regeneradora.

dimecres, de març 07, 2007

dolines digitals

humus

Quan Tedi es lleva i va a la cuina
Belette ja és a punt per sortir
vaig a l'escull de la Galera.
No m'esperes?
Prefereixo estar sola.


El caminoi que hi duu està plagat de margallons.
El sol pica fort a les pedres blanques i Belette
només pensa que no vol pensar gaire.
Vol quedar-se quieta en l'espai que separa
un pensament d'un altre, estireganyar-lo
i fer-lo cada vegada més bo, més relaxat.
Arriba a l'escull, seu en una roca cara al mar.
Es concentra en l'onatge, pausat i càlid.
S'immergeix en el mateix so fins que desapareix.

Allà on és, aparta instantànies barroeres que l'assalten.

Rostres: Tedi i na Joana Un Deure: posar piles a l'mp3
Una imatge: la mare collint olives, Un rostre: en Tomeu des Cotxo
margallons i pedres blanques Silenci.

Una bufetada, Una sensació: la roentor de la rajola de la terrassa
en contacte amb el seu cos de nena, nu, sota el sol de la tarda d'estiu.

Obre els ulls.
El sol penja una mica més alt
i decideix tornar. Sent el plaer
del cos, càlid i distès, cos de dona.
La pell de les cames li brilla, i els braços.
Es fa un petó a l'espatlla
i s'aixeca.

Camí de casa veu al lluny un home.
Un home que passeja i s'ajup davant un albó florit
i observa una poncella que pinça amb el polze i l'índex,
delicadament, com quan prenia la tija d'un lliri de mar
i amb el dit menut li assenyalava els estamps.
Pot ser ell? Potser.

Belette somriu i se'n torna a casa.

dimarts, de març 06, 2007

dolines digitals

episodis de trinxera

el matí que Belette va ensenyar-me a besar
va ser horripilant.
Recordo sortir ben prest de casa
amb l'esmorzar a la boca
per anar-la a buscar i posar-nos d'acord
(Belette m'havia d'esperar a les onze en punt
amagada al poal d'Estellencs quan jo hi passés
camí de Son Asgard, perquè la mare
m'hi enviava a dur-hi pa de figa i galetes de garrova)
i quan tenia un peu a l'escala de ca seva
vaig sentir la mare de Belette
que perseguia el pare de Belette cridant i amenaçant.
Vaig treure el cap per la cantonada lateral.

Darrere la casa, sota la figuera, allà on solien
aparcar el cotxe quan començava a fer calor,
Jean Claude estrenyia na Catarina
amb una abraçada ofegadora que la immobilitzava
i amb cops de llavi intentava fendir la boca serrada
i guanyar els estirabecs de la dona.
Un cop lliure dels braços d'ell,
na Catarina li va clavar una plantofada a la cara.

A les onze en punt vaig arribar al poal d'Estellencs.
Belette ja hi era. Vaig seure al graó, vam fer un glop
de la cantimplora i vam obrir el paquet
de galetes de garrova. Aleshores Belette va dir-me:
na Joana m'ha ensenyat com es fan els petons de veritat.
Vols saber-ho?
Jo no volia saber-ho. Na Joana sempre m'havia fet por
(madò Constança l'anomenava sovint diable boiet
o al.loteta sauvatgeta per fer-ho suau) i no m'en fiava pèl.
A més, tenia l'escena de primera hora gravada al cap,
i tenia present també la reacció de Belette el dia que jo
vaig fer-li un petó a la galta. No volia saber com eren
els petons de veritat i vam quedar que ens els faríem de broma.

Belette va acostar-se'm amb els llavis entreoberts
i amb la punta de la llengua va tocar-me la punta de la llengua.
Aleshores, de cop i volta va canviar de parer,
i amb tota la veritat del món va entrar sencera
dins la boca fins rascar-me el paladar.
Jo sentia que m'afogava, notava els grumolls ensalivats de galeta
que es perdien sota llengua i la seva llengua cada cop més enfonyada
fins que em revingué un oi de pensament que em va fer aturar-la.
No m'agraden els petons de veritat, vaig dir-li.
A mi m'encanta!, va saltar riallera.

Però aleshores, la veritat encara no li havia boicotejat la vida.

dilluns, de març 05, 2007

dolines digitals

equilàters

quan penso en les mancances
me n'adono que hi ha tres maneres
d'afrontar-les:

una, com Violeta: acceptant-les
i lliurant-s'hi a les totes fins a esdevenir
en si mateix, carència
una determinació exacta per a la pròpia caritat.

dues, com Patrice, l'extrem oposat.
Patrice no accepta les seves privacions,
les converteix en desigs, se les apropia
i lluita aferrissadament per legitimar-les:
la creació, el talent, l'art talment l'amor.

tres, a mi les mancances em fan nosa.
Les veig i jugo a esquivar-les, a recrear-les,
o les oblido i faig veure que no les recordo.
Busco solucions i m'hi entrebanco
perquè, encara que no ho vulgui, si no accepto
allò que no tinc, sempre m'acaba plantant cara
en qualsevol angle de la ment o en cada cantonada.

Tots som en el fons uns morts de gana
però hi ha qui ho aflora a la superfície.

dijous, de març 01, 2007

dolines digitals

humus

Belette no ha passat nit bona.
Ha dormit a l'habitació de na Joana
la mateixa que anys enrere, tan enrere,
pensa Belette, que no sap si s'ho inventa:
l'habitació on na Joana es despullà un dia
i li ensenyà les calces, tacades de sang.

A na Joana, "l'al.loteta sauvatgeta",
que n'hi deia madò Constança,
perquè sempre la feia anar de corcoll,
la van internar en una escola de Londres.
Anava a So na Freya per vacances, carregada
de maletes i regals, i per a Belette, en exclusiva,
d'anècdotes terribles: el rostre del diable
que es pot veure en una pedra de la terrassa,
segons na Joana, és culpa de Sister Mary,
una bruixota que sempre li llança pestes
i li diu que el dimoni l'espera a les portes de l'infern
i que se l'endurà abans d'hora si torna
a tacar de tinta l'uniforme de la seva companya
de pupitre que ha nom de Pamela.

Belette ha somiat na Joana. Era l'estiu del 1986.
Na Joana vestia una mini prisada de color verd poma
les cames llargues i esveltes, mitjonets blancs i uns mocasins.
Un regalim de sang li relliscava cuixa avall, genoll, cama
fins tacar el mitjons blancs. Na Joana li somreia i li deia:
la sang dels pecadors, duem l'infern a dins...
i Belette s'ha desvetllat tota i no ha pogut dormir més.

Ha encès el llum, ha agafat la llibreta, i s'ha passat la nit
descrivint el plançó de Narcís que madò Constança
fa créixer a l'escriptori adolescent de na Joana.